El moment de la veritat
Sempre passa: arriba un moment en què cal decidir entre dues alternatives contradictòries, sense que es pugui fer una mica de cada. Les eleccions andaluses obliguen Cs i PP a decidir si accepten o no els vots de Vox per formar govern.
En un Parlament de 109 escons, la majoria són 55. Sense els 12 de Vox, de 49. Cs i PP en tenen 47; PSOE i Endavant Andalusia, 50. Si Vox s’abstingués, governarien PSOE i Endavant Andalusia o PSOE i Cs, que sumen 54 diputats. La conseqüència d’aquestes dues combinacions és que Vox no s’abstindrà, perquè ha manifestat amb rotunditat que vol el PSOE fora del govern autonòmic.
Fer irrellevants els vots de Vox requereix que la coalició sigui de PSOE i PP (59), de PSOE i Cs (54) -mai Endavant Andalusia votaria amb Vox per formar un govern alternatiu a aquest- o de PSOE i Endavant Andalusia (50), amb l’abstenció de PP o/i Cs.
Vox no accepta els principis constitucionals pel que fa als drets de les persones, dels grups socials o de les comunitats autònomes. Per a PP i Cs acceptar els seus vots és violentar l’ordre constitucional del qual s’han declarat defensors rotunds. Ni uns ni altres poden comptar amb els vots de Vox, ni criticar el PSOE perquè accepta els vots dels independentistes, malgrat que el posicionament polític d’uns i altres no és en absolut comparable en relació al respecte dels drets socials i de les persones i la defensa de la democràcia.
La coherència política en la defensa de l’ordre constitucional obliga PP i Cs a fer irrellevants els vots de Vox a Andalusia... i aquests dos partits no poden legítimament demanar al PSOE que s’abstingui per governar en coalició, quan tenen 47 escons davant dels 50 de PSOE i Endavant Andalusia.
Les alternatives per a Cs i PP són clares: governar en coalició amb els vots de Vox, fer una coalició amb el PSOE, o acceptar de no governar per no donar rellevància als vots de Vox. Mai és legítim demanar als altres el que un no està disposat a fer. És per això que legítimament es pot dir que per a PP i Cs ha arribat el moment de la veritat, perquè el que importa és el que es fa i no el que es diu.
El conflicte entre els partits independentistes i el govern central puja de nivell amb el pas del temps. La manca de propostes del govern espanyol i l’empresonament de polítics catalans sense judici ha congelat i crucificat el problema. Amb el govern del PP l’alternativa no existia i el xoc era inevitable. El del PSOE ha canviat el to de les respostes a les demandes catalanes, però només molt parcialment el contingut. Aquesta és la realitat, per molt que es vulgui edulcorar, perquè altre cop són els fets els que compten, i no les paraules. Però també és cert que encara hi ha molt camí per recórrer.
S’ha dit que “Catalunya potser no té força per ser independent, però sí per desestabilitzar Espanya”. Els fets dels últims anys ho demostren. El desprestigi de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil, el Tribunal Constitucional, el Tribunal Suprem, la Fiscalia, l’Advocacia de l’Estat, el govern central per l’incompliment dels compromisos en inversió, en Rodalies; un finançament insuficient; les vagues de sanitat i d’ensenyament; el desprestigi de persones de l’unitarisme com Borrell, desgasten l’Estat i creen un abisme entre uns i altres.
Els partits independentistes tenen dues polítiques possibles: la confrontació directa amb l’Estat o l’intent de col·laboració distant, però mantenint els ponts de diàleg oberts. Lògicament sembla que és la primera la que s’imposa, perquè l’extrem sempre està per sobre de la moderació. La vaga de fam de quatre presos polítics que pretenen que les seves demandes no quedin retingudes als tribunals superiors espanyols i arribin als tribunals internacionals té una gran transcendència política i humana. Constitueix ara el graó extrem de la política de confrontació.
Els independentistes, que han tingut èxits notables en una estratègia que ha mobilitzat més de dos milions de persones, han de reconèixer que també han fet coses malament, per un sentiment de l’èpica i de l’emoció que està més a prop de la rauxa que del seny. Això ha portat a l’enfrontament directe de l’Estat amb la Generalitat, amb la possible conseqüència, ara, que el govern central caigui i es vagi a unes noves eleccions generals de resultat incert. No és agosarat pensar que el nou govern espanyol serà una coalició de dretes o de centredreta i, per tant, menys favorable en el conflicte amb Catalunya.
Convé preguntar-se què és més convenient per a Catalunya i també per als presos polítics, que pateixen personalment el que moltes persones fan en defensa legítima d’uns posicionaments polítics que han de tenir cabuda en una democràcia que es vol de qualitat i assimilable a les millors del món, i no ho és.
¿Convé que sigui la dreta qui governi, o l’esquerra moderada? Afirmar que és igual perquè tots actuen de manera equivalent és més un exabrupte que un raonament.
Si això és veritat, els sobiranistes haurien de ser coherents i explicar als seus votants que no sempre les reaccions més sentides són les més convenients. El lideratge sempre s’ha d’exercir amb els propis. En un cert sentit per a ells també és el moment de la veritat.
Aquests dos moments de la veritat tan diversos, i conceptualment no tan allunyats, són l’un de coherència i honestedat política, i l’altre de conveniència i prudència, però porten, tots dos, a pensar en la importància del coratge que cal per optar per polítiques que els propis no acabaran d’entendre, però que estan alineades amb l’interès general més enllà de la immediatesa i del sentiment. Polítiques, per tant, més properes a la racionalitat, que, ja ho sabem, sempre està més lluny de la pròpia ànima que el sentiment.
Joaquim Coello és enginyer
