El moment Rosa Parks
La passió dels nord-americans per la seva història s'encomana. Mestres en el domini de la comunicació audiovisual, el discurs museogràfic, la creació de grans espais monumentals, el conreu del respecte pels símbols i la mitificació d'éssers de carn i ossos, és impossible no sortir interpel·lat de la visita als llocs on fan parlar la història. I la fan parlar amb l'indissimulat propòsit de legitimar la seva existència, desencadenar orgull i adhesió, i perpetuar, d'una manera atractiva, el culte a la nació.
Els nord-americans adoren les frases solemnes i els encanta llegir-les gravades en pedra: "No us pregunteu què pot fer el vostre país per vosaltres, pregunteu-vos què podeu fer vosaltres pel vostre país", "De l'única cosa que hem de tenir por és de la por mateixa", "Quan en el curs dels esdeveniments humans és necessari per a un poble dissoldre els lligams polítics que l'han connectat amb un altre..."
L'avantatge de la narració nord-americana és que parteix d'un mite fundacional invencible com és la llibertat, un concepte universal que no necessita traducció i amb el qual s'empatitza immediatament. Qui pot discutir que un poble que busca la seva llibertat és al cantó correcte de la història?
Però més que les frases, els nord-americans reverencien les actituds, i al costat de cada victòria hi fan constar el preu que algú va haver de pagar per aconseguir-la. Per això s'aprenen de memòria els episodis en què l'ètica personal es va acabar convertint en èpica per al col·lectiu, i en què el sacrifici d'un va obrir les portes d'una nova albada de justícia per a tothom. És el cas de Rosa Parks, que el 1955 va desobeir l'ordre de cedir un seient de l'autobús a un blanc que no volia viatjar dret, cansada de peus i ànima d'una discriminació degradant. Rosa Parks va baixar d'aquell autobús de Montgomery, Alabama, per anar a la presó, però abans de baixar a la terra on va ser enterrada el 2005, les seves restes van ser honorades a la rotonda, sota la cúpula del Capitoli de Washington. Mai una dona nord-americana havia rebut tal distinció.
Les parets del Memorial a Thomas Jefferson, l'autor de la Declaració d'Independència, són literalment aclaparadores. El text parla de la vida, la llibertat i la recerca de la felicitat, sí, i del "patiment pacient" de tota mena de desaires, però fills de la Il·lustració com eren, els pares fundadors dels Estats Units van acabar enumerant 26 agressions per les quals consideraven que no només tenien el dret sinó l'obligació de deixar de viure sota la Corona britànica, i conscients del difícil pas que estaven fent, es van prometre els uns als altres "les nostres vides, les nostres fortunes i el nostre sagrat honor".
La història no avança quan un poble es mira de reüll vejam qui fa el primer pas, sinó quan qualsevol dels seus membres està disposat al desconfort que significa negar-se a cedir més el seient. La història no escull protagonistes, sinó que espera voluntaris que es pregunten quina responsabilitat personal estan disposats a assumir quan troben que no els és possible viure amb plena dignitat. I el seu coratge s'encomana, fins a esdevenir els símbols d'una causa justa.
