El moment present

Un polític avui oblidat va escriure, no fa tants anys, que Catalunya vivia entre la perplexitat i el somni, atrapada entre la prudència autonomista i el somni de la independència. Avui podríem caure en la temptació de pensar que l’independentisme, ja totalment consolidat com a principal força política motriu del país, és en un nou cul-de-sac. No és cert. El dinamisme de la societat catalana i, sobretot, l’enormitat de la consciència compartida de la nostra col·lectivitat, la nació, ens han de fer ser optimistes. No estem atrapats en res que no sigui passatger. Caldrà reconfigurar per aquí i per allà les eines, els partits; haurem de passar algun cicle electoral; seguirem denunciant cada dia, sense cansar-nos, la ignomínia de la presó i de l’exili dels nostres legítims representants polítics; seguirem avançant, però, cap a l’objectiu de treure’ns de sobre tuteles nacionals alienes.

Mentrestant, faríem molt malament d’oblidar que Catalunya és també, i fonamentalment, un motor econòmic, i que la generació de riquesa, combinada amb la riquesa de la nostra cultura, converteix el nostre petit país en un exemple seguit amb interès a tot el món.

Ho dic amb coneixement de causa. Escric des de la Xina, on he estat treballant aquests darrers dies. La Xina tenia una visió, un pla, i l’ha seguit, amb èxit. Vaig ser a la Xina per primer cop l’any 1988. Començava la meva carrera professional i vaig tenir la sort d’anar a parar en una petita empresa que cercava mercats i productes nous. Recordo perfectament els tallers i les fàbriques d’aleshores. No només a la Xina, sinó també a Singapur, per on també he passat aquesta setmana. El riu que avui duu a Marina Bay, allà on es fa la Fórmula 1, no era ni de bon tros el camí d’aigua idíl·lic en què s’ha convertit. A Singapur he treballat en unes oficines tan modernes que em va semblar que, en comptes d’anar a treballar, anava a fer un glop amb els amics: sofàs, gandules, espais oberts i compartits. Oficines farcides de gent jove acabada de sortir de la universitat, fent créixer l’economia digital del seu país. Tant a la Xina com a Singapur el jovent em parlava de l’èxit d’enguany de l’Smart City World Congress. El nostre congrés és el referent mundial dels congressos de les ciutats. El mèrit és del magnífic equip de Fira de Barcelona, i també de l’aposta decidida de les institucions barcelonines i catalanes que van donar i donen suport indiscutible a un esdeveniment que ens posiciona al món com a centre de creació de tecnologia i de pensament per millorar les ciutats a escala global. Aquesta va ser l’aposta que vam fer ja fa uns quants anys, amb la intenció de clusteritzarl’economia de les ciutats a Barcelona, generar start-ups, ajudar-les a créixer i crear llocs de treball. El moment present exigeix que seguim apostant estratègicament per alguns sectors que ens fan créixer, que atrauen talent global, i que ens permeten parlar de tu a tu amb les economies que lideren les dues grans batalles que es lliuren actualment: la de l’ecologia i la de la intel·ligència artificial.

Barcelona i Catalunya han de seguir definint-se amb la vellaconsigna-eslògan de motors d’Europa. Motors econòmics amb voluntat de generar oportunitats per a tothom. Motors acadèmics, fent que les universitats del nostre país segueixin lluitant per ser a dalt de tot dels rànquings, fent de l’excel·lència el veritable nord. Això només passa si el finançament públic va allà on ha d’anar, i si el món privat segueix ajudant, en la mesura que sigui possible, a desenvolupar l’interès compartit.

Els catalans anem pel món, per fi, sense haver d’explicar qui som. La internacionalització del nostre cas és un fet. En el racó més amagat dels països del Golf, al cor de Delhi, en una start-up tecnològica a Singapur o a la seu corporativa d’una gran empresa xinesa, Catalunya ja és un fet individualitzat que, a més, s’ha fet simpàtic als ulls de tanta gent. Barcelona hi contribueix decisivament, esclar. No només pel Barça (¿quan sabrem reconèixer el paper essencial del Barcelona en tot això?), sinó també per la potència de l’oferta per a qui hi vol venir per establir-s’hi professionalment i familiarment. Cal, però, que els catalans ens dotem de més visió estratègica, i de plans d’acció efectius per fer-la possible. Ens cal una ambició de competitivitat econòmica d’acord amb l’ambició de llibertat nacional. Més Smart City, per posar un exemple que tenim a mà, més start-ups i més talent ens acosten encara més a la independència. Aquesta és la recepta per al moment present, l’única que ens farà seguir creixent silenciosament, però amb pas ferm cap als objectius més alts, i que ens allunya de les perplexitats d’altres èpoques.