Encara no m’he acabat el totxo de les memòries del president Barack Obama (768 pàgines), però no em cal arribar al final per recomanar-les. Pel detall i l’humor dels records, pel que descobreixen del que no veiem de com es fa la política, pel reconeixement que va decebre molta gent quan va deixar-se uns quants somnis pel camí i per l’admissió que darrere la icona idealista hi havia un tipus més conservador que no semblava. La covardia de la política davant dels interessos privats és recurrent, i l’atzar que determina l’èxit o el fracàs d’una presidència, també. Potser el més impactant és la constatació que hi ha dies que no sembla que hi hagi ningú al volant del món i que els Estats Units, el gran experiment d’un país d’immigrants reunits sota un Déu i una bandera, corren el risc d’acabar malament. Són les memòries d’algú que encara ho està paint i que va presentar-se després d’haver sentit aquest consell: no ets tu que tries el moment, és el moment que et tria a tu.
