Sobre balances fiscals i mètodes de càlcul ja s’ha dit i repetit que cada xifra respon a una pregunta i a un punt de vista diferent. Ángel de la Fuente fa temps que manté que el mètode del flux monetari no té sentit, si del que es tracta és de determinar si Catalunya està equitativament finançada en el context dels objectius redistributius de l’estat espanyol, considerat com un estat nació. Sí que té tot el sentit del món, en canvi, si del que es tracta és de comparar el que Catalunya obté en la situació actual amb el que obtindria si fos un estat independent o, potser, en una organització plurinacional de l’estat espanyol. La nació és, en general, un col·lectiu humà que per circumstàncies històriques, per veïnatge territorial i/o cultural, i per projecte comú de futur està disposat a exercir la solidaritat interna en un grau superior a la internacional. Per tant, gairebé per definició, l’àmbit natural de redistribució és el nacional. Per això aquells que prediquen la solidaritat dins l’estat espanyol mai l’estendrien, posem per cas, al Marroc.
Ángel de la Fuente nega que Catalunya sigui una nació i, en consonància amb això, sempre ha defensat el mètode de la càrrega-benefici, ara amb un bon nivell de desagregació, la qual cosa seria correcta si explicités la premissa implícita de la “ indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible ”.
Després d’anys d’intentar-ho sense sortir-se’n, finalment ha convençut el govern espanyol que faci seva una metodologia de desagregació de les balances fiscals que feia temps que tenia al cap, precisament per contrarestar el discurs sobiranista basat en el mètode del flux monetari i, per tant, en la consideració de Catalunya com a nació. Tanmateix, però, crec que es tracta d’un exemple perfecte de tirar-se un tret al peu.
Deixem de banda si els seus càlculs són més o menys rigorosos o, al contrari, interessats. Si es tracta de 8.500 milions com diu ell o d’11.000 milions com diu la Generalitat. El que De la Fuente diu és una cosa molt més important: que el dèficit que genera l’actual esquema de finançament territorial és el que pertoca a Catalunya mentre formi part de l’estat nació espanyol, i que seguirà sent així, tant si canviem la fórmula de finançament com si no. Podem negociar diverses fórmules, sempre que el resultat sigui el mateix: un majúscul dèficit fiscal català.
Ara que Ángel de la Fuente ha contribuït a aclarir la qüestió, els qui defensen la permanència a l’estat nació espanyol hauran d’admetre que accepten perpetuar aquest dèficit, ja que una altra cosa és impossible des del punt de vista d’equitat nacional espanyola. El que no té cap sentit és considerar que Catalunya és una nació però que cal estendre la nostra solidaritat just fins a Tarifa però no més enllà. Per tant, a l’hora de decidir sobre la independència de Catalunya des del punt de vista econòmic, el que s’ha de comparar és el dèficit estructural i permanent que suposa la pertinença a l’estat espanyol amb el superàvit del flux monetari, un cop descomptats els costos del nou estat, que és la millor aproximació a l’equació econòmica de la independència.
Perquè, com deia el mateix Ángel de la Fuente en un article l’any 2000: “ Esta cifra [referint-se als saldos fiscals agregats] es ciertamente un ingrediente legítimo de cualquier cálculo independentista. Si uno, por las razones que sea, no desea que su región forme parte del Estado Español, el hecho de que además le cueste dinero es ciertamente un agravante y un argumento más para la secesión ”. Doncs això mateix. Moltes gràcies, Ángel, per deixar-ho ben clar.