Molta vida
Visito un poble costaner de Normandia –Honfleur? Barfleur? No en recordo el nom– i sento una atracció poderosíssima, un desig encès de viure justament allà, on la marea baixa i les barques queden surant en el no-res. Penso que hi seria feliç.
Conec un arquitecte que em parla d’espais i textures, de rajoles hidràuliques i de volta catalana, d’envans que es podrien tirar a terra, de golfes que es podrien transformar en un estudi per treballar. I penso que m’agradaria ser arquitecta. Que no hi ha res de tan semblant a escriure una novel·la –que és el que faig– com pensar i dibuixar una casa, imaginar la família que hi viurà, adaptar-la a les vides que hi trobaran refugi.
Escolto una cançó que m’arrossega, em gronxa, em fa companyia. I penso que hauria d’haver estudiat música, hauria d’haver nascut en un país on els que governen situessin la música en un lloc central dels plans d’estudi. Potser podria haver après a tocar el violí o, si més no, podria escoltar les simfonies apreciant-ne les virtuts, podria comprendre per què aquella peça em transporta al davant del mar i em convida a escoltar-la quieta i en silenci i aquella altra, en canvi, em fa saltar i ballar.
Llegeixo un assaig sobre la maternitat i penso que hauria hagut de tenir més fills. Per què no ho vaig fer si l’experiència de ser mare és, amb diferència, la que m’ha fet ser millor persona, més sàvia i més pacient, més generosa i, sense cap dubte, més feliç? O potser, qui sap, una vida sense fills m’hauria donat més temps i hauria escrit novel·les fabuloses.
Converso amb un amic, passejo amb una amiga, em reuneixo amb una colla i penso que he conegut un munt de persones que he deixat passar sense conèixer-les prou bé. Potser haurien estat els millors amics, potser ara pensaria que sense ells la meva vida seria molt més avorrida. Hauria d’haver estat més receptiva perquè no hi ha res tan interessant com les persones.
Podria haver viatjat més i, sobretot, a realitats més llunyanes de la meva. Aprendre com es fan les coses en altres indrets, mirar el meu país des de lluny per poder enyorar-lo i desitjar tornar-hi.
De vegades sento algú que diu: si tornés a néixer ho faria tot igual. Je ne regrette rien. De veritat? Jo voldria cent vides per fer-ho tot diferent, per provar, per rectificar, per viure vides alternatives. Per ser jardinera, psicòloga, arqueòloga i fotògrafa. Per tenir família nombrosa. Per viure en una gran ciutat i viure en un poblet de muntanya. Per aprendre italià i anglès, a fer pastissos, a pintar, navegar, brodar.
Necessito més temps i, tanmateix, de vegades estic molt cansada. Sento que he viscut una vida plena, però, de vegades, lamento haver perdut anys de la manera més absurda.
La majoria de les vegades, penso que la lectura m’ha ofert tot allò que la vida no tenia temps de donar-me. I el cinema. I les sèries. I, en canvi, alguns dies em reca haver perdut hores al davant de l’ordinador o de la tablet, refugiant-me en històries de ficció, en lloc de vestir-me, sortir de casa, baixar al carrer i barrejar-me amb la gent i mirar-los als ulls i encetar-hi una conversa.
Recordo persones que van morir massa joves. M’enrabio perquè penso que els van estafar, els van privar de viure tantes coses. I aleshores acabo conformant-me amb la meva vida, de vegades gris i vulgar, amb alguns moments brillants, això sí. I acabo sentint-me agraïda.
Encara tinc temps. Encara puc anar fins a Honfleur –o Barfleur– i asseure’m en una terrassa davant del port i veure com la marea s’enretira i les barques queden suspeses. És una imatge relaxant, gairebé onírica.