Molles, pans, peixos, coves
Massa sovint s’ha acusat el catalanisme de preferir les victòries morals abans que els assoliments concrets. És legítim recordar l’11 de setembre o l’1 d’octubre, jornades on vam ser víctimes i on podem reivindicar una estatura moral com a país. Però també és saludable que, quan s’aconsegueix exercir certa coerció sobre l’adversari, els guanys no es menystinguin com si fossin “molles” que ens allunyen del “pa sencer”, per dir-ho en termes d’Ovidi Montllor. Això és el que ha passat en l’anterior mandat espanyol, el mandat dels indults i de la taula de diàleg, reivindicats poc i malament; de vegades feia la impressió que alguns preferien veure els líders del Procés empresonats, per seguir amb la retòrica de la victimització, que no pas celebrar la seva sortida al carrer, imposada per la força de l’independentisme al Congrés. Això no és gens normal. No hauria de ser-ho a partir d’ara, en què sembla que tant ERC com Junts estan disposats a fer valer els seus escons.
De moment, aquesta setmana s’ha produït un èxit real, amb la plena utilització del català, el basc i el gallec al Parlament espanyol. Per prendre consciència d’aquest canvi de paradigma, n’hi ha prou veient les reaccions desaforades que s’han produït des de Felipe González fins als líders de Vox. I és que la consideració del castellà com a llengua comuna d’Espanya és un dogma de fe pràcticament des de l’Edat Mitjana; no va caldre esperar a l’onada de prohibicions iniciades el 1714 perquè un Joan Boscà (com tants altres) es convertís en Juan Boscán i adoptés la llengua del rei, de la cort i posteriorment de l’imperi. Ni la Segona República ni la Constitució del 1978 van qüestionar el dogma de la llengua comuna.
Essent llengua d’ús al Congrés, el català ho té més fàcil (o menys difícil) per obtenir el mateix estatus a Europa; per fer-se, en resum, més present i necessari. Es pot adduir que això no rebaixa les dificultats del català al seu territori; o que aquest exercici de plurilingüisme enforteix Espanya en lloc d’afeblir-la. Però apliquem el sentit comú: si això fos cert, ho hauríem obtingut molt abans. Ara el PSOE i Sumar se n’atribueixen la bondat i el mèrit, però això no ens ha d’indignar, perquè en política la victòria no consisteix en fer enfadar el contrari, sinó en obligar-lo a canviar de parer. Tant de bo hi tornem amb l’amnistia i amb les reivindicacions més lligades a la gestió (infraestructures, finançament) que poden arribar si ERC i Junts aprenen a fer pinya i a buscar aliances intel·ligents amb el nacionalisme basc i amb els sectors més progressistes de Sumar.
També es pot adduir que totes aquestes concessions no acosten la senyera a la seu de l’ONU. Però com més útils es mostrin els partits sobiranistes, com més capacitat tinguin d’arrencar de l’Espanya eterna concessions doloroses com queixals del seny, més força tindran per plantejar-se fites cada cop més ambicioses; fites que ara semblen irreals–però que, com sempre en política, poden esdevenir probables, quan la realitat comença a imposar-les.
La política gradualista que Pujol va batejar com “el peix al cove” va obtenir avenços notables durant alguns anys. Aquesta política va tocar sostre amb la reforma de l’Estatut del 2006, que va donar ales a l’independentisme. Però el peix al cove, a nivell tàctic, no és bo ni és dolent; tot depèn del cove. Un cove autonomista s’omple abans que un de sobiranista. Per tant, deixeu que vinguin els peixos, grossos i petits, que no n’anem sobrats. Ara bé: si el preu a pagar per totes les concessions que s’albiren és canviar de cove, recuperar el cove d’abans –que ara ja és vell i ple de traus–, malament rai.