Molins de vent
Iara, Cervantes. La premsa, sobretot la de Madrid, ha presentat com una grandíssima descoberta històrica allò que totes les biografies del genial escriptor ja deien: que està enterrat a l’església del convent de les Trinitàries Descalces de Madrid.
Quina és, doncs, la novetat? Que ara podem assenyalar un conjunt d’ossos fets miques de 17 persones entre els quals hi hauria, sens dubte, uns trossets de Cervantes. És una “veritat científica”, com ha dit, de manera rotunda, el responsable forense de la recerca, el Dr. Fernando Etxebarria. Esclar que, malgrat el que s’havia publicat fa uns dies, no s’ha pogut examinar l’ADN per identificar les restes. Alguns periodistes havien oblidat un petit detall, que també tots els biògrafs sabien: no hi ha ningú amb qui es pugui comparar el material genètic, perquè ningú no sap on reposa la descendència de Cervantes.
Val a dir que aquest no és un cas únic, ni el podem atribuir a un rampell de l’alcaldessa Ana Botella, que ha invertit més de 50.000 euros en aquesta investigació. També a casa nostra les despulles del príncep de Viana o del general Prim han patit acarnissaments semblants. I arreu del món s’han fet investigacions d’aquesta mena: per exemple, per saber si el bandoler Jesse James estava enterrat a Missouri o a Texas, si quedava algun descendent viu de l’últim tsar de totes les Rússies o si realment Lluís XVII havia mort durant la Revolució Francesa.
Ningú no sembla fer-se les preguntes bàsiques. ¿Suposen totes aquestes troballes, esbombades a so de trompetes, un avenç mínimament important per al coneixement històric? ¿Justifiquen la quantitat de recursos, sovint públics, que s’hi han destinat? Perquè, mentrestant, el treball callat i sistemàtic de molts arqueòlegs i de molts historiadors passa completament desapercebut i pateix contínues retallades pressupostàries que condicionen seriosament la seva viabilitat.
Vivim una època estranya en la qual tota investigació presentada sota aparença de cientificitat és automàticament acceptada com un gran descobriment. Si s’hi barreja la nanotecnologia, l’ús d’ordinadors d’última generació o l’estudi dels cromosomes, ja tenim el còctel complet per excitar la credulitat general i oblidar el rigor metodològic o el pes real de la seva aportació al progrés de la ciència.
I aquesta història es repeteix regularment. L’any 2006 un equip de forenses de la Universitat de Granada va endegar, amb gran rebombori mediàtic, un projecte que havia de cloure definitivament la tan debatuda qüestió de l’origen de Cristòfor Colom: l’ADN del cadàver de l’almirall, conservat a la catedral de Sevilla, seria comparat amb el de totes les famílies que aleshores portaven els cognoms Colón, Colom o Colombo. Una coincidència, posem per cas, amb uns Colom catalans, provaria, deien, la seva nacionalitat catalana. Poques persones van advertir que aquesta investigació era un disbarat tant des del punt de vista biològic com des de l’històric, perquè infringia normes metodològiques elementals de totes dues disciplines. Però a vegades, influenciats per les telesèries en què els forenses resolen els crims més complexos amb sofisticats procediments tecnològics, quan sentim parlar d’ADN ens pensem que tot és possible. S’hi van recollir més de 400 mostres de material genètic i, al cap de quatre anys, com era de preveure, els investigadors van concloure que, en l’estat tecnològic del moment, no era possible determinar res.
Potser tots plegats hauríem de ser més honestos i traslladar aquesta mena de notícies de la secció de cultura a la secció d’economia. Almenys no ens enganyaríem. El que hi ha darrere de les excavacions arqueològiques al convent de les Trinitàries és una operació econòmica per atraure turisme, la rendibilitat de la qual l’Ajuntament de Madrid va avaluar en 16 milions d’euros abans de començar tot el procés. I són interessos ideològics o monetaris els que expliquen altres experiments com aquest. Perquè per a qualsevol ciutat aquestes operacions de promoció pseudocientífiques són més senzilles i barates que muntar exposicions de categoria o invertir en una xarxa de museus en condicions. Diguem-ho clar d’una vegada, i així no veurem gegants on només hi ha molins de vent.
