Molins eòlics a Collserola

El preu de l’energia baixa perquè la tardor està resultant temperada a Europa. Però quan vingui el fred les reserves acumulades es consumiran ràpidament. No podem comptar amb la temperatura com a excusa per procrastinar la inversió en energies renovables.

La guerra d’Ucraïna potser durarà menys del que es temia, però Rússia ha après a valorar molt més les seves exportacions de gas i petroli, i mantindrà els seus preus tan alts com pugui. Si la guerra dura més, encara amb més motiu. Tampoc podem recórrer a la guerra per deixar les renovables per a més tard.

Podem somiar amb un increment sobtat de la consciència ciutadana que ens porti a consumir molta menys energia, però la realitat serà que ens costarà molt estalviar en consum energètic, fins i tot quan sigui molt car.

La dependència de fonts d’energia importades, que ignorem en èpoques pacífiques, esdevé perillosíssima quan hi ha conflictes militars o tensions geopolítiques. Podem quedar-nos sense provisió d’energia.

Ah! I no oblidem el canvi climàtic, que fa que sigui crucial consumir menys energia si volem deixar un món una mica habitable als nostres fills i nets. Però d’això sembla que ens n’hem oblidat encara més, i encara sort que ara ens parlen de la COP27 que s’està celebrant a Egipte, per recordar-nos que el canvi climàtic continua sent un problema. S’agreujarà encara més si el Partit Republicà guanya força a les eleccions de mig mandat als EUA.

Són massa pressions sobre el mercat energètic, que va per lliure i no es pot controlar. No podem amagar el cap sota l’ala. Tenim un país que podria produir molta energia renovable i estem tots posant obstacles per raons estètiques, paisatgístiques, de comoditat, de conveniència, d’escepticisme, de culpabilització a les multinacionals, als que fan negocis amb l’energia, als que no ens deixen fer el que volem... La realitat és que en matèria d’energies renovables els culpables de no tenir-ne som nosaltres mateixos i la impossibilitat de posar-nos d’acord. El conflicte es concentra entre les àrees territorials i els sectors productius de Catalunya que se senten amenaçats pel desplegament d’energies renovables i les àrees i sectors de Catalunya grans consumidors d’energia que no poden prescindir de l’energia que els cal i que estan disposats a pagar el preu que faci falta per mantenir-se en la seva zona de confort.

Ramon Tremosa ha escrit un llibre imprescindible (Energia sobirana, Pòrtic) en què defensa la necessitat i la possibilitat de crear aquesta capacitat energètica renovable pròpia, a costos raonables, aprofitant les excel·lents condicions de Catalunya en matèria d’energia hidràulica, eòlica i solar (fotovoltaica). Ell es focalitza en les grans oportunitats de les Terres de Lleida, que gaudeixen d’embassaments idonis per fer-hi centrals hidràuliques reversibles, i de terra abundant ben insolada i infrautilitzada, així com de comarques on es poden instal·lar molins eòlics. Però cal transportar l’electricitat generada als punts de consum, i les torres i cables d’alta tensió són odiats per les poblacions per on han de passar fins a arribar a les àrees metropolitanes. No ens en sortirem d’aquest atzucac si les àrees grans consumidores d’electricitat no fan gestos contundents de solidaritat amb les comarques productores. No es tracta de disputar un negoci o d’estalviar les línies d’alt voltatge. Es tracta, simplement, de mostrar que estem disposats a canviar el nostre paisatge per assumir la producció d’una part de les energies renovables que volem consumir.

La solució em sembla òbvia: deixar construir molins eòlics a la serra de Collserola, i posar-los de moda com un element paisatgístic. Acceptar que el perfil urbà de Barcelona i de l’àrea metropolitana es definirà pel rerefons de parcs eòlics, i estar-ne orgullosos. Els molins eòlics han millorat molt la seva eficiència, el cost de l’electricitat que produeixen i la seva estètica. Assumim-los com un element visual del compromís ciutadà amb les energies renovables. El mateix es pot dir d’acceptar parcs eòlics al mar, davant de la costa de Barcelona. Si hem estat una ciutat de xemeneies, que han estat la mostra de la nostra prosperitat durant prop d’un segle i mig però que eren molt contaminants, i si ja fa més d’un segle que ens hem acostumat a les torres d’alta tensió com a model d’energia moderna que ens alliberava de la dependència del carbó malgrat el seu perill, per què no hem de poder ser una ciutat energèticament responsable, amb un skyline de molins eòlics? Per veure que ja està tot inventat, els convido a visitar els onze molins de vent de la Plana, a Xàbia, d’origen medieval i construïts fins al segle XVIII per moldre blat, ben arrenglerats dalt d’un penya-segat, que ofereixen un exemple immillorable de l’adaptació de les societats a les necessitats i oportunitats de cada moment.