Moisès Broggi: Doctorat en l'art de viure

Contesta amb un "no ho sé" a preguntes que algú menys savi aprofitaria per lluir-s'hi. És massa racional per barrejar certeses amb misteris. Des d'una tribuna senyorial orientada cap al passat, va completant peça per peça l'immens puzle que dóna sentit a un segle.

Viu fluint tranquil cap a la mort. Obrir cossos li ha fet veure que la matèria limita amb la ment al cervell, i amb l'esperit abans i després de la vida. Als 103 anys la matèria és prou lleugera perquè la ment accepti, serena, fondre's amb l'esperit.

Ha curat més amb paraules que amb bisturí. És especialista en l'humanisme que no veu òrgans sinó persones. I no sabria ser l'impàvid funcionari de la medicina massificada.

És prou prefabrià per dir grupus sanguinis i prou verge de sons forans per anomenar emingwey a qui el va descriure com un petit i valent cirurgià a Per qui toquen les campanes .

Creu en déu però no combrega amb rodes de molí. Legalitzaria la droga per fer-la barata i desactivaria el terrorisme anant a l'origen del conflicte. La memòria li allarga prou per veure en ETA una resposta a la bàrbara conquesta de Bilbao.

Curant un jueu fugitiu de Hitler, va rebre una gran lliçó. Li parlava del franquisme com a negra nit quan el pacient, que venia dels camps d'extermini, li va dir: "A la vida, només s'ha de creure perdut el que ho està de debò". D'aleshores ençà, sempre somriu.