Modulant espants

«Un buit d’informació que anuncia
la mort per la nostra pròpia ignorància»
Anna Politkóvskaia, 2004

No ens espantem prou. I això que el darrer mes ha estat prolífic en dades, demoscòpies, estudis i enquestes –i en míssils volant, beneficis elèctrics pels núvols i factures enlaire– que esglaien encara més. Per si no teníem ja prou forats negres. Contra la hiperrealitat, aquesta setmana semblava, fantasies màgiques per un instant, que no s’abordava el cas Pegasus en l’Estat que fa mesos que jutja el comissari Villarejo per una trama continuada de corrupció als angles cecs de l’Estat. Al mateix Estat on 700 militars van signar fa no res un manifest protofranquista en suport al dictador. Als tribunals de l’Estat referit on un comissari declarava fa tres anys: "Hemos hecho cosas que pondrían los pelos de punta. Por España". Fa tant de temps que ho fan que una història estructural –per a no dormir– dels serveis secrets espanyols, des de la transmutació transicional –del Seced de Carrero Blanco al Cesid– fins a l’actual CNI, donaria per a moltes consideracions i un excés de continuïtats. Piensa 'más' y acertarás.

El secret d’estat és el que és –fins que deixa de ser-ho–. Decau quan t’enxampen. Quan un laboratori canadenc, tres anys de feina discreta i un reportatge a The New Yorker signat per Ronan Farrow et deixen amb la claveguera enlaire. I el cul pelat. Després, després tot està inscrit en el manual d’estat de la negació. Com la contraofensiva argumental que han desplegat recorrent a l’arsenal disponible (editorials, tertulians i altres forces de seguretat de l’Estat) i que van de l’intent de desprestigiar la font –de titllar-la de contaminada o poc rigorosa– fins a provar de minimitzar l’impacte amb afirmacions que no passen d’actes de fe. Si fa no fa anava així, fins que va arribar Margarita Robles, esclar, i va relligar l’indissimulat "tot s’hi val"amb aquell inacabat "A por ellos" d’octubre del 17, que perdura encara, així en la superfície com en el subsòl.

En el cas de la ministra Robles, però, concorre una doble paradoxa. La cap de Defensa sap prou bé què és la guerra bruta, el clavegueram de l’edifici que habita i el terrorisme d’estat. Perquè en va ser víctima. Corria el 1994 al País Basc i dues estranyes bombes esclataven a la platja de Muskiz i el parc d’Artxanda. Es van atribuir a ETA, però resulta que l’autoria era massa propera: res més que un missatge de la pròpia claveguera a la flamant secretària d’estat d’Interior. No facis net, no fiquis el nas on no pertoca i compte amb el que fas: "Si no fueras una mujer te metía una hostia", li escridassà Corcuera al seu despatx ministerial –només cal rellegir En el laberinto. Diario de Interior 1994-1996 de Fernando López Agudín–. La segona paradoxa resulta, avís a navegants, de demanar-se què passaria si s'arribés fins al final. L’hemeroteca acredita que no gaire res. En un dels pocs casos on tot restava acreditat –l’espionatge industrial il·legal de la seu d’Herri Batasuna durant anys sense cap ordre judicial i a càrrec del Cesid– sí que es va arribar a judici. La sentència condemnava dos directors de la Casa –Calderón i Manglano– a tres anys de presó i vuit d’inhabilitació. Puntual com cal, el Suprem –qui si no?– els va absoldre després. Xim-pum. Raó d’Estat SA.

De l’ahir a l’avui, no és l’únic motiu d’espant continuat. Venim espantats de fàbrica. Fa dos mesos que la guerra va esclatar a Ucraïna i els recomptes de mort, horror i destrucció esfereeixen. Ahir, António Guterres sostenia a Kíiv que una guerra al segle XXI era un absurd. Actualment n’hi ha seixanta, de guerres al món. Seixanta absurds. En algunes, el rol del govern espanyol és infaust i nefast, com a setè exportador mundial d’armes. Inefablement en el cas de l’Aràbia Saudita i la guerra del Iemen. Armes espanyoles i 400.000 morts no televisades. La displicència del progressista Sánchez queda a l’hemeroteca: "El que facin tercers països no és responsabilitat d’aquest Govern". Xim-pum amb afegitó: "Estic en la defensa dels interessos d’Espanya". Aquesta mateixa setmana, l’Institut SIPRI d’Estocolm ha avisat que durant el 2021, abans de la guerra, la despesa militar mundial va continuar creixent fins a enfilar-se al trist rècord històric de 2,1 bilions de dòlars. Virus a canonades. Què pot sortir malament? Com per no espantar-se més, encara.

Col·lapses simultanis en l’era de l’antropocè, a principis de març el sisè informe d’avaluació de l'IPCC (Grup Intergovernamental d’Experts sobre Canvi Climàtic) era més demolidor que l’anterior –i menys que el proper– i es reiterava en les evidències irreversibles que som en un punt de no retorn climàtic: disrupcions sistèmiques, crisis humanitàries, desgel de les glaceres o migració d’espècies. O sequera o inundació. El que ens espera. No ens volem creure el que ja sabem. La societat, apuntalava cruament l’informe, opera alhora com a víctima i botxí. Més de 3.000 migrants morts a la Mediterrània l'any 2021. I del desastre més global al calvari més local. Dimarts passat les Entitats Catalanes d’Acció Social (ECAS) presentaven el darrer Informe d’Indicadors Socials amb un treball específic sobre el panorama desolador de l’habitatge a Catalunya: "L’habitatge és avui un motor d’exclusió social de primer ordre". Al nostre país, deriva estructural, 1,3 milions de persones viuen en un habitatge inadequat -infrahabitatges, amuntegament o estructures temporals- i 915.000 en un habitatge insegur. El sensellarisme ja afecta 18.000 persones. No sobra dir que l’intent legislatiu de canviar alguna cosa, aprovat al Parlament a iniciativa d’una ILP dels moviments socials, va ser tombat pel Tribunal Constitucional. Quinze anys després de l’esclat d’una orgia immobiliària que prossegueix amb constitucional catifa.

Malgrat tot, més espantats que ahir però menys que demà, diumenge tornarà a ser Primer de Maig. Arreu del món es commemorarà l’homenatge als màrtirs de Chicago penjats a la forca l’any 1886 quan reivindicaven la jornada de vuit hores. Set anys després, en un procés de revisió impulsat pel governador d’Illinois, es reconeixia la innocència dels ajusticiats injustament. El dilema perdura i l’espant modula: es tracta sempre de no fer tard i no arribar mai a misses dites. A col·lació el dia més roig dels rojos possibles, per constatar que des de la vaga de la Canadenca del 1919 no s’ha reduït més la jornada de treball –i ha passat un segle–, que l’any vinent farà 100 anys de l’assassinat de Salvador Seguí i que un país sense sindicalisme serà sempre menys país i un lloc molt pitjor. En plena onada reaccionària, o ens recobrem en la possibilitat d’humanitat o, parafrasejant Fuster, ens espera una piconadora insadollable en el mòdul global dels espants.