Modgi, els especials de comèdia i un país normal
Quatre consideracions sobre el molt recomanable especial de comèdia Mític, de Modgi. Primera. Ja tocava. Després d’uns anys en què s’ha construït una escena interessant de stand-up en català -encara en fase d’expansió-, era una anomalia no tenir un format com aquest, que fixa el moment creatiu d’un monologuista com ho fan els àlbums amb els músics. L’humorista el ven directament a la seva web i això em genera alguns dubtes. D’una banda, bé per la iniciativa i autonomia. De l’altra, fa por que la distribució sigui una mica limitada per aquest fet. La pregunta és quasi inevitable: ¿i oferir-lo per TV3? Però parlem d’un humor radical, del que juga a topar amb els maleïts límits de l’humor per eixamplar-los. Quasi per definició, és material inassumible per a una televisió pública, com aquella deliciosa bogeria en forma de pilot televisiu que es deia Benzina i portava la firma de Marc Sarrats i Manel Vidal. Busqueu-lo a YouTube. Però és una llàstima haver de renunciar a TV3, perquè el monòleg val molt la pena i mereixeria més aire. Si som conscients de l’excepcionalitat catalana, potser la nostra cintura amb els discursos humorístics als espais públics hauria de ser també excepcionalment ampla.
Segona. Mític està ben escrit, ben executat i ben produït. I molt inserit en un dels dos corrents majoritaris de l’stand-up actual: el de la pròpia defensa de la comèdia i del seu dret a ofendre i manipular (l’altre gènere és el confessional). Al monòleg es fan acudits sobre pederàstia, sobre gitanos, sobre els atemptats de la Rambla i Cambrils… Però l’objectiu no és la befa, sinó aprofitar aquestes situacions per denunciar prejudicis i hipocresies. I riure per ajudar a posar una mica de distància amb depèn quines situacions. No és una comèdia excessivament original en el discurs (algunes rutines beuen clarament dels grans noms dels Estats Units), però és molt homologable als referents internacionals que ens poden venir al cap. I Modgi juga bé la carta de proximitat: el principal al·licient de l’espectacle és com aplica aquest esquema de comèdia a les diferents misèries catalanes.
Tercera. Tenim, per tant, un producte audiovisual en què es nota relativament poc la diferència de pressupost respecte del seu equivalent global produït per Netflix i els seus caixets milionaris. Amb les sèries no podem competir en factura, però amb l’humor sí. La fórmula màgica passaria per trobar la manera de presentar la part local de manera que segueixi fent gràcia encara que no la coneguis d’entrada. Es pot fer? No ho sé, francament. Costa d’imaginar un espectador de Wisconsin entenent del tot El crac de Joel Joan. Però algunes escenes eren antològiques i universals. Si algú troba el mix perfecte li auguro molta pista per endavant.
Quarta. Cal armar i rearmar el relat. Jair Domínguez, En Peyu, Toni Albà, Modgi, Manel Vidal… Tots han estat objecte de campanyes mediàtiques per expulsar-los de TV3 per coses que han dit fora de la cadena. Tenint en compte que és molt difícil viure d’això sense passar en algun moment o altre per la televisió pública catalana, rere aquests atacs no hi ha només les ganes de tenir una TV3 més petita i amb poc talent. Busquen emmudir aquestes veus i condemnar-les a l’ostracisme. No ho podem permetre.
