Tres grans sectors davant el postconfinament

Una botiga turística al centre de València
i Modest Guinjoan
07/05/2020
3 min

L'actual crisi sanitària està tenint uns impactes molt negatius sobre l’economia, tant si s’agafa a escala global com si s’agafa a escala més reduïda i propera, com és la catalana. Més enllà de les conjectures que fan organismes de previsió econòmica sobre quant caurà el PIB el 2020 i en quant es recuperarà el 2021, la realitat és que en el temps que portem de confinament es pot calcular sense gaire risc d’equivocar-se que anem a ritme de perdre d’un 2% a un 2,5% del PIB anual cada quinzena que passa.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

En aquest article em permeto fer algunes consideracions sobre els tres primers sectors d’activitat de l’economia catalana, això és, la indústria manufacturera, el comerç i el turisme, que en conjunt representen quasi un terç de l’ocupació total. De moment, les afectacions més àmplies les han tingut bars, restaurants, hotels i comerços (excepte els considerats essencials). Dels prop de 700.000 treballadors acollits a ERTOs, un 47% pertanyen a aquests tres sectors, i parlem només de xifres directes, no pas de sectors que indirectament es veuen afectats (agricultura, serveis de tots tipus, etcètera).

Més enllà de les pèrdues irreparables per desaparició de molts consums durant el que portem i el que duri en el futur el confinament, quin horitzó s’entreveu que tenen al davant aquests tres sectors un cop s’entri en fase de “normalitat”?

Comencem per la indústria. Després d’enormes esforços en innovació i internacionalització, el sector presentava una bona musculatura competitiva. Fins i tot en termes financers, com ho mostren els elevats graus de capitalització que s’anaven succeint any rere any. La caiguda brusca d’activitat pot fer desaparèixer empreses, ja es veurà quantes, bàsicament per dos motius: excessiva dependència de finançament extern i/o fonaments competitius febles. Espero que siguin poques, perquè és molt difícil de construir un teixit industrial de l’abast i la competitivitat del que té Catalunya. El pas a una etapa de progressiva normalització dels mercats, en un context de reculada global de l’activitat, no hauria d’alterar en gran manera l’estructura d’aquest sector tan fonamental. Hi haurà hagut un parèntesi, dolorós, però parèntesi.

El sector comercial afectat pel confinament, i més específicament la petita botiga, tornarà a la normalitat una vegada el consum es recuperi, això sí, amb adaptacions obligades com ja s’està fent en l’atenció al client (distàncies, afluències, neteja...) i estrenyent-se de manera dràstica el cinturó. Tanmateix, es poden produir moltes baixes empresarials, sobretot entre autònoms, per diferents motius: incapacitat de resistir financerament la paràlisi de vendes, baixa rendibilitat prèvia, edat avançada dels titulars, competència del comerç electrònic... Els efectes col·laterals d’una crisi en aquest tipus de comerç poden ser molt negatius per als sectors que en depenen. Des dels proveïdors de béns i serveis fins al mercat immobiliari (amb lloguers impagats, reducció de nous lloguers, locals buits en plantes baixes), passant per la morositat a la banca.

Pel que fa al turisme, la caiguda de l’activitat és pràcticament total, com en el comerç no alimentari. Amb desconfinament s’entreveuen dos grans tipus de situacions. La primera és la del turisme massificat d’hotel, per entendre'ns Salou, Lloret i en part Barcelona, que tenen l’any 2020 perdut, per molts esforços d’adaptació que es facin (restricció d’aforaments, kits sanitaris, obertura de portes amb el mòbil, etcètera); i és que el turista tindrà por del risc de contagi per contacte o per proximitat (a l’avió, a la platja, a l’hotel...). Dins de la desgràcia, ho tenen millor aquells que poden oferir baix risc o condicions properes a les que un té a casa seva, inclosa la confiança: apartaments, turisme rural, etcètera. Els restaurants, amb grans restriccions d’aforament i amb un client menys propens a sortir de casa, fàcilment es poden veure obligats a doblar els preus... i molts a tancar. Els que tenien rendibilitats que s’aguantaven amb pinces ho faran, si no troben res millor i si els lloguers i les hipoteques es redueixen de manera radical. Els efectes col·laterals poden ser greus i semblants als que he indicat per al comerç independent.

Les consideracions indicades les faig sota el supòsit que, un cop superat el daltabaix actual que provoca el coronavirus, la nostra economia tindrà unes pautes de consum semblants a les d'abans. Ara bé, ¿i si resultés que el coronavirus fos el detonant d’una transformació molt més profunda en les pautes de consum, i que, per exemple, desapareguessin els viatges en avió o que passéssim a ser a una societat més intimista? No ho descartin.

stats