Llarena: un agent perfecte?

EconomistaEl magistrat Pablo Llarena s’ha convertit en un home públic per la seva gestió del cas 1-O, després de polèmiques decisions. Aquest senyor, al qual els contribuents li paguem el sou de 109.072 euros anuals, ha desenvolupat durant més de 25 anys la seva carrera a Catalunya. Ha donat mostres d’un cert arrelament, si més no immobiliari: té casa a Sant Cugat del Vallès, el municipi amb la renda disponible més alta de Catalunya, i a Das (la Cerdanya), un poblet petit ple de segones residències cares.

No cal explicar al lector què està fent el Sr. Llarena i com ho està fent, perquè els mitjans de tots els signes en van plens. El resultat de les seves decisions són empresonaments preventius -que s’apliquen només als pitjors delinqüents-, persecució fora de les fronteres i anul·lació dels drets de càrrecs electes, entre d’altres. I és que és una opinió força generalitzada que la justícia no és igual per a tothom, com es veu amb la cruel resposta als catalans que s’han plantat davant la paret de l’Estat amb el 9-N i l’1-O.

El paper que es dona a la justícia en el conflicte català el podem analitzar amb perspectiva econòmica utilitzant la teoria d’agència, que s’estudia en els primers cursos de les facultats d’economia. S’estableix un relació d’agència entre dos actors econòmics (que anomenem principal i agent) quan, mitjançant un acord o contracte entre ells, l’agent presta un servei en benefici del principal. Per entendre’ns, l’amo d’un negoci que encomana a un professional que l’hi gestioni. El problema que es dona és que els incentius de l’un i de l’altre poden ser diferents. Adam Smith va ser un dels primers a detectar-ho quan plantejava el fet que en una empresa hi hagués accionistes (que aporten capital i estan interessats en els dividends) i directius (que gestionen els diners dels accionistes però que es poden moure per objectius diferents dels beneficis).

Aplicada aquesta teoria al cas de Llarena amb l’independentisme, podem considerar tres escenaris. El primer és descartar que hi hagi cap relació d’agència, i que Llarena, com a jutge, actuï independentment, que no tingui cap acord amb l’Estat i que cregui de tot cor que les decisions que pren són les que toca prendre. Si de cas, com passa amb tots els actes dels jutges, només influïdes per la seva manera d’interpretar la llei, les proves policials, la seva animositat respecte als que es jutja, etcètera.

El segon escenari, àmpliament sentit en l’opinió pública, és que Llarena és un agent al servei d’un principal. I aquest principal és el Partit Popular, el PSOE i Ciutadans. Sota aquesta hipòtesi, el principal, sense cap voluntat de resoldre un problema polític, es decanta per una via repressiva mitjançant la justícia, en la qual Llarena resulta un agent perfecte per liquidar l’adversari: ràpid, eficaç, contundent, net, sense sang, però fent mal. Amb empara legal aparent i amb l’aplaudiment unànime dels promotors i entusiastes de l’“ ¡A por ellos! ”, el rei inclòs. Aquest escenari tan versemblant porta implícit que la separació de poders és una fal·làcia en l’Espanya actual. I, també, que compta amb la complicitat vergonyosa de bona part de la UE política.

Però també podria existir un tercer escenari, amb un principal i un agent diferents. En aquest cas el principal, el que desitjaria liquidar l’independentisme, seria la suma de l’estament judicial (amb Llarena com a cap de llista), l’alt funcionariat de l’estat espanyol i els poders econòmics fàctics (entre els quals l’Íbex-35). I I’agent qui és? Doncs n’hi hauria dos: el trio de partits del 155 (que facilitaria la cobertura legal del procés de persecució, hi posaria la repressió policial, etc.) i el corifeu de mitjans de comunicació anticatalans (que hi posen vaselina tot criminalitzant el Procés).

Agent, principal o una mica de cada, Llarena s’ha convertit en un personatge clau del problema català, inicialment per resoldre’l però finalment per enverinar-lo. El temps (a la velocitat normal de la justícia, quan ell s’hagi ben jubilat) posarà aquest polèmic agent o principal on li pertoca. De moment, que és el que compta, tenim fets judicials consumats que xoquen frontalment amb el que domina en l’entorn normatiu i judicial aplicat a altres casos de naturalesa política. L’aforament de Joan Carles I, la corrupció del PP o el cas Urdangarin -condemnat, el tenim esquiant a Suïssa- no lliguen amb polítics no jutjats que són a la presó. Tristesa per la baixa qualitat institucional espanyola i per la justícia, representada en aquest cas per la mirada gèlida del senyor Llarena.