Apropiadors: més dels que voldríem

Afortunadament per a la humanitat, després de molta sang, suor i llàgrimes, els temps en què unes persones eren amos de la llibertat dels altres s’han acabat, i si se’n donen casos, són puntuals, almenys en el món desenvolupat i, més concretament, en les democràcies. L’esclavatge va ser segurament la darrera expressió massiva d’apropiació de la llibertat d’humans per part d’altres humans, amb la finalitat pràctica de disposar de la seva força de treball. En l’època moderna l’apropiació segueix practicant-se, però en altres àmbits. Alguns exemples permetran il·lustrar on actuen els apropiadors i sobre quins objectes d’interès ho fan, conscientment o inconscientment.

Una de les espècies d’apropiador més comunes és la d’aquell que toca la butxaca d’altri, i no em refereixo a aquell lladre que ens roba la cartera, no; això és una apropiació directa que, per sort, ens passa poques vegades a la vida. Em refereixo al que fa una apropiació indirecta de les nostres rendes. Sense ànim de ser exhaustiu: 1) aquelles persones que es colen al metro, als quals paguem el bitllet entre tots, usuaris i no usuaris; 2) aquells empresaris i empleats que pacten contractes en negre (generalitzable a tothom qui defrauda Hisenda i la Seguretat Social), als quals paguem la sanitat pública, l’educació i moltes altres coses; 3) aquells empresaris que paguen sous de misèria (abundants, per exemple, en la restauració), i que ofereixen hamburgueses a preus subvencionats en la mesura que els seus empleats costen a l’erari públic molt més del que hi aporten al llarg de la seva vida laboral; 4) aquells empleats que s’escaquegen o que treballen menys del pactat, els quals s’apropien de rendes de l’empresari i de la resta d’empleats; 5)aquells treballadors d’un servei en règim de monopoli, com el metro, que s’apropien dels diners de viatgers i no viatgers, en la mesura que aquest transport està subvencionat via impostos; 6)aquells banquers que no fa tant de temps van ser rescatats amb diners que pagarem entre tots els que paguem impostos; 7) aquell estat que ingressa els impostos d’una comunitat autònoma rica i que, després de repartir-los de manera opaca i arbitrària, atorga a la comunitat en qüestió molt menys del que el sentit comú més elemental diria que li hauria de correspondre; 8) aquell empresari que practica l’anomenat capitalisme d’amiguets, amb personatges únics a Espanya com ara Florentino Pérez i el seu Castor, o les radials de Madrid, que pagarem entre tots.

Hi ha moltes altres espècies d’apropiadors, però són menys visibles que els que ens furguen la butxaca. Una la formen aquelles persones que s’apropien del temps dels altres. Ens els trobem quan en una cita o reunió o bé arriben tard o bé no es presenten, però també els trobem en aquelles reunions que no s’acaben mai en què es discuteix de manera llarga i desordenada sobre coses, sense tenir en compte que hi ha assegudes a la taula deu persones que serien més productives fora de la reunió.

Una altra espècie d’apropiador extremadament abundant és aquell que contamina. Aquí hi estem implicats pràcticament tots. Em refereixo a l’apropiació que fem de recursos naturals com són l’aire, l’aigua dels rius, l’aigua del mar o la biodiversitat del planeta, per exemple, per maltractar-los i deixar-los als nostres fills molt pitjor de com ens els van deixar els nostres pares. Que sorgeixin personatges com ara Trump, que donen oxigen als apropiadors del medi ambient, és una pèssima notícia, ara que semblava que havíem posat fil a l’agulla amb el Tractat de París.

Hi ha altres espècies d’apropiadors, alguns d’ells molt més subtils que els anteriors: aquells que creuen que l’espai públic és seu i que el poden embrutar discrecionalment; aquells que fent soroll fora d’hores s’apropien del temps de descans dels veïns del pis de dalt o de baix, o de tota una plaça; aquells brètols que trenquen vidrieres, mobiliari urbà, etcètera, i que s’apropien així de l’ordre i de la qualitat de la convivència social.

També es pot considerar subtil l’apropiació que fan els monopolis (proveïdors únics d’un producte en el mercat). S’apropien fonamentalment de les rendes dels seus clients tant com poden o tant com aquests es deixen. Per això es mira de regular-los, encara que no sempre amb èxit. En la mateixa línia trobem el monopsonistes, o compradors únics. En trobem en algunes empreses del sector del cava, que s’apropien de les rendes dels agricultors pagant-los a un preu vergonyós el quilo de raïm.

Finalment, hi ha alguna activitat en què es troben diverses espècies d’apropiadors simultàniament. El turisme en seria un cas, però això ho tractarem un altre dia.