És l’animositat, estúpid!

EconomistaLa frase del titular és una adaptació d’una d’original i molt coneguda relativa a l’economia, ideada pel cap de campanya de Clinton a les eleccions americanes del 1992, J. Carville. Més precisament, era un dels tres punts en què aquest director va voler focalitzar una campanya que va resultar guanyadora contra Bush pare, que literalment deia “The economy, stupid” i que va fer fortuna.

Abans de res, diguem que l’animositat és un sentiment, un terme que s’utilitza per expressar antipatia, rancor, tírria, enemistat a altri. També s’utilitza en economia, en la presa de decisions de compra, com a mínim. Quan algú amb animositat decideix sobre un altre ho fa intentant perjudicar-lo, fer-li mal; mentre no es tradueix en fets, és un sentiment latent que quan es doni l’ocasió propícia es manifestarà. I per bé que és un concepte personal, també existeix l’animositat grupal quan és compartida col·lectivament, sigui en empreses, clubs, ètnies, nacions o estats. En aquest article sostinc la tesi que el conflicte actual entre Catalunya i Espanya es pot explicar a partir de l’animositat de l’estat espanyol contra els catalans, un fenomen amb arrels molt antigues, fonamentalment culturals i identitàries, però també econòmiques.

El procés polític català per la independència ha desencadenat una reacció virulenta de l’estat espanyol que, com a independentista, he de confessar que mai m’hauria esperat en ple segle XXI. Em pensava que les democràcies estaven més consolidades i que Europa era també un projecte polític compartit basat en la democràcia, a part de ser un club econòmic d’estats. Anava errat. En qualsevol cas, el Procés ha despertat la bèstia de l’animositat espanyola amb actuacions orientades clarament a perjudicar-nos i, diria que, si poguessin, a aniquilar-nos culturalment. I ¿qui té animositat contra Catalunya i en quins àmbits es manifesta?

En primer lloc, la trobem en els partits unionistes de dretes que, amb el suport i/o el silenci dels d’esquerres, veuen amenaçada l’hegemonia castellana i en particular un projecte que els uneix, que és el gran Madrid dominador polític i econòmic d’una Espanya monocultural. Els ariets d’aquesta animositat, amb anys d’història, són els membres de l’alt funcionariat estatal. Per veure en què es tradueix només cal fer un gir sobre un mateix de 360 graus i hi veurà l’atonyinament (amb ganes) de votants l’1-O, Sixena, el decret Guindos sobre seus socials, l’ordre Montoro d’intervenció dels comptes de la Generalitat, la no acceptació dels resultats electorals del 21-D, la invitació al boicot comercial, la consolidació del dèficit fiscal, la mutilació de les iniciatives legislatives catalanes en els àmbits fiscal o de benestar social, etcètera. A tall d’exemple, certifica l’existència d’animositat la asimètrica situació que representa el fet que Euskadi, a Espanya, ara sigui en la pràctica un país econòmicament independent i que Catalunya no sigui ni una comunitat autònoma.

L’animositat també la trobem entre una part de la població espanyola, segurament manipulada pels mitjans de comunicació que clarament ho són. S’expressa en el conegut “ ¡A por ellos! ” i es practica, entre altres accions, amb el boicot a productes catalans, que és una cosa que tothom té molt a l’abast. El boicot, sempre latent, en el nostre segle es va despertar el 2005-2006, se’n va anar a dormir uns anys, i s’ha despertat el 2017 quan l’amenaça d’independència ha sigut versemblant.

En l’esfera judicial, autèntic braç executor modern del poder polític, trobem animositat en decisions que fan posar vermell qualsevol demòcrata, amb condemnats preventius, exiliats polítics, inhabilitacions... La asimetria amb el cas Urdangarin o els casos de corrupció del PP no es pot entendre sense l’existència d’animositat entre els teòricament garants de la interpretació equànime de la llei.

També tenen animositat contra Catalunya molts conciutadans catalans (persones normals, intel·lectuals, artistes, institucions, empreses regulades), que en una mena d’exercici d’autoodi veuen en Madrid el garant de la continuïtat de l’statu quo. S’equivoquen si confien en l’estat espanyol. Aquest els vol, sí, però no com a ciutadans sinó com a contribuents a la seva causa.

Davant l’animositat, qualsevol esforç per resultar simpàtic és estèril. Més quan a qui la practica li convé econòmicament i té la força. Una sortida digna per als catalans seria que l’Europa política exigís a Madrid un canvi d’actitud, cosa no impossible però difícil. Una altra és seguir sotmesos, com a mal menor, i això ja sabem el recorregut que té, amb l’animositat calenta com va. Ara bé, ¿i si ens empobríssim, de manera que en lloc de ser la vaca que dona llet fóssim qui se la beu? Ja sé que molts s’escandalitzaran amb aquesta idea pels costos que ens representaria, però és que l’Estat tindria dos incentius per fer-nos fora: estalviar-se diners (ser més rics) i estalviar-se haver de portar sempre al damunt aquest mal humor i odi que els provoquem.