Rajoy: 600 milions d’euros per unes urnes
És evident que el mal anomenat desafío independentista català té i tindrà impacte econòmic. La frivolitat amb què en parlen els mitjans unionistes, tot magnificant notícies de poc abast econòmic i minimitzant notícies de gran abast, fa que la informació que arriba a la població no sigui prou, diguem-ne, objectiva. Avui vull centrar l’atenció en un efecte econòmic del referèndum de l’1-O, amb la màxima objectivitat que em permet la informació disponible. Ja se sap que el govern espanyol ha declarat secret d’estat aquesta qüestió (d’aquí potser la “recompensa” de Julian Assange a qui reveli la informació suprimida). En aquest article, que estava escrit abans d’aquests dues novetats d’actualitat, miro de posar una mica de llum sobre alguns costos econòmics de l’1-O i el que se n'ha derivat.
Després que el Consell d’Estat dugués a terme l’operació venjança contra el president Artur Mas i els consellers Homs, Rigau i Ortega pel 9-N del 2014, sembla que ara el virrei econòmic de Catalunya, el ministre Montoro, iniciarà una persecució econòmica contra Puigdemont pel cost d’obrir 2.300 col·legis i per la compra d’urnes per al referèndum.
De les urnes no se’n sap l’import exacte, però els que ho han analitzat diuen que està comprès entre 20.000 i 50.000 euros, un import que a hores d’ara no queda clar qui va pagar. Si ho va fer la Generalitat, el Sr. Montoro té poca cosa a rascar, per bé que a Espanya per coses més petites et poden posar a la presó. En canvi, on sí que podria rascar és en alguns altres costos associats a l’obsessió d’impedir les urnes l’1-O fins al que sembla que culminarà amb les eleccions del 21 de desembre. Quins costos directes ha comportat i comportarà? Són aquests.
1) Desplegament de policies nacionals i guàrdies civils, amb el Piolín com a figura emblemàtica. El volum d’efectius ha anat variant, des dels 10.000 en el punt àlgid fins als 5.500 que sembla que es mantindran fins a les eleccions. Fent supòsits conservadors, he calculat que l’operació consisteix en unes 600.000 jornades de treball (és un dir), que són al voltant de cinc milions d’hores. A aquest cost laboral cal afegir-hi les dietes, que fonts ben informades diuen que poden arribar a 150 euros per persona/dia (jo les he suposat de 80 euros). Cal afegir-hi els costos d’estada, per entendre’ns, el lloguer d’hotels, el lloguer del vaixell del Piolín, els consums de les furgonetes, de l’helicòpter, etc. Comptat i debatut, segons els meus càlculs, fins al 21 de desembre el desplegament de policies i guàrdies civils que reforça els que ja tenim al país tindrà un cost per a l’Estat de 192 milions d’euros.
2) Desplegament del CNI, de la justícia i de la diplomàcia internacional per combatre les urnes. He suposat un nombre moderat d’agents del CNI, durant un any sencer, els quals cobren més que els policies i tenen uns consums i costos associats (dietes, habitatge, comunicacions...) equivalents al seu cost laboral. Pel que fa a la justícia, he suposat un moderat nombre de jutges i alt personal de la judicatura dedicats a l’afer català, també durant un any. No són molts diners, però cal considerar-ho, com a mínim pel cost d’oportunitat que representa. Finalment, hi he afegit el desplegament de la diplomàcia exterior per controlar el relat internacional del conflicte. El personal en aquest cas està ben pagat, amb l’afegit que arrossega molta despesa associada (habitatge, dietes, representació, obsequis...). El cost d’aquest bloc per combatre el referèndum el quantifico en 60 milions d’euros.
3) Eleccions del 21 de desembre. Es tracta d’un esdeveniment derivat de la celebració del referèndum que té un doble component de cost: el de l’erari públic (25 milions) i el de les empreses pel fet que les eleccions se celebraran en dia feiner. Es tracta d’un permís retribuït de fins a quatre hores, que valoro en 150 milions.
4) Cost de les aturades del 3 d’octubre i del 8 de novembre. Té un doble vessant: d’una banda, el cost assumit pels vaguistes voluntaris (en forma de menor salari), que, segons els meus càlculs, és d’uns 160 milions, i, de l’altra, el cost per a les empreses de l’afectació directa de la vaga (en arribades tard a la feina, interrupcions de subministrament, etc.), que estimo en 20 milions.
No he inclòs en el càlcul la reparació de les destrosses causades per la policia als col·legis, ni el sobrecost per a la sanitat pública de l’atonyinament de persones, ni les contraprestacions de l’Estat a altres estats per posicionar-se contra el referèndum, ni el boicot a productes catalans, ni el cost del canvi de seus socials, aquest darrer molt moderat, almenys fins ara.
A l’Estat (vull dir als contribuents) impedir votar l’1-O i votar el 21-D li costa 277 milions, als vaguistes voluntaris, 160, i a les empreses, 170. En total 607 milions d’euros. ¿No és ridícul llençar tants milions quan amb els 50.000 euros de les urnes hauríem fet, i a més hauríem practicat la democràcia, Srs. Rajoy-Rivera-Sánchez?
