El model Keir Starmer
La victòria aclaparadora del Partit Laborista a les eleccions generals del Regne Unit ja dona lliçons als partits de centre i de centreesquerra d’altres indrets. Però que sigui important o no a llarg termini depèn de la capacitat del primer ministre Keir Starmer de solucionar els problemes econòmics del seu país –una missió força difícil–.
Cal dir a favor seu que els conservadors van demostrar respecte per a la democràcia en acceptar la derrota. El mateix líder del Partit Conservador, Rishi Sunak, va felicitar amablement Starmer abans i tot que es conegués el vot final. És impossible imaginar un escenari en què Donald Trump fes el mateix en les eleccions presidencials dels Estats Units d'aquest any. Molts republicans ja es preparen per negar qualsevol derrota electoral aquest mes de novembre (minant encara més el nivell ja baix de confiança dels nord-americans en les institucions), i això fa que l'exemple britànic ens recordi que no hem d'acceptar mai com a normal aquest tipus de conducta. Els mitjans i la societat civil dels Estats Units tenen l'obligació de denunciar el comportament antidemocràtic de Trump i els seus aliats en tot moment.
La ràpida recuperació per part de Starmer del Partit Laborista també ofereix lliçons valuoses. Després d’agafar les regnes de Jeremy Corbyn el 2020, just després de la pitjor derrota del partit des del 1935, Starmer ha posat èmfasi en la moderació i en polítiques per millorar l'economia i els serveis públics. La victòria demostra que és possible guanyar eleccions sense extremisme. Va prometre fer que la democràcia funcioni millor per a tothom.
És un missatge contundent. La meva recerca recent demostra que la gent esdevé molt més prodemocràtica quan veu que la democràcia funciona correctament i compleix en termes de creixement econòmic, estabilitat, serveis públics i baixos nivells de desigualtat i corrupció. La mateixa fórmula bàsica ha funcionat bé per als partits dels treballadors i els socialdemòcrates en altres llocs. El naixement de l'històric model nòrdic es pot remuntar a les victòries electorals dels partits dels treballadors a Dinamarca, Suècia i Noruega fa gairebé cent anys. Aquests partits primer es van allunyar de les idees i de la retòrica dures de l’esquerra. Després, una vegada al poder, van complir amb les millores concretes que havien promès.
En el cas de Suècia, la socialdemocràcia es va forjar al gresol de la Gran Depressió. El Partit dels Treballadors –que havia trencat amb les arrels marxistes vint anys abans– va fer campanya sobre una plataforma d'estabilitat macroeconòmica, més feines i creixement salarial. Després de complir aquestes promeses, es va convertir en el principal partit de govern del país.
El Partit Laborista noruec es va llaurar un camí més semblant al del seu cosí britànic el 2024. Després de fer campanya sobre la base d'una plataforma d'esquerra dura i perdre més del 20% dels escons a l'elecció del 1930, va passar per una rehabilitació ràpida. El 1935, un Partit Laborista completament diferent va arribar al poder en una campanya basada en una reforma escolar, programes d'assistència social i llocs de treball. A través de la seva històrica "Reforma Escolar Popular", va elevar la qualitat de l'educació en zones econòmicament menys desenvolupades del país, cosa que li va valer el suport durador de molts votants. La socialdemocràcia ha continuat sent el model dominant a Noruega des de llavors.
Transformar un partit és difícil. Per Starmer, va implicar apartar Corbyn i deixar clar que la seva marca d'extremisme d'extrema esquerra ja no seria a l'agenda. Starmer va suportar molts mesos de crítiques generalitzades de l'esquerra, però es va mantenir ferm.
Ara ve una prova encara més gran. La importància de la victòria del Partit Laborista, en definitiva, dependrà del fet que el partit compleixi amb allò que ha promès, especialment pel que fa a reanimar el creixement econòmic. L'exercici econòmic de la Gran Bretanya durant els últims 14 anys de règim conservador ha estat força decebedor. El creixement de l'ingrés per càpita ha estat lent i els líders del país no han aconseguit resoldre un problema de productivitat obvi: el creixement de la producció per hora treballada és dolent, comparat amb els Estats Units, França i Alemanya.
El Partit Laborista va reconèixer que una manca d'inversió pública i privada forma la base de la situació d'ocupació i la productivitat anèmiques del Regne Unit, i té idees sòlides per iniciar una recuperació econòmica robusta. Però per finançar les inversions públiques en atenció mèdica, educació, infraestructura i tecnologia que Starmer ha promès, el govern necessitarà augmentar els ingressos fiscals. En conseqüència, Starmer pot ser que necessiti fer marxa enrere respecte d'una promesa separada de no augmentar els impostos per als treballadors.
Si fos així, hauria d'assenyalar que cap economia avançada no pot assolir un creixement sostingut i dinàmic sense innovar. Mentre que països com el Vietnam i la Xina han sabut aprofitar l'existència de tecnologies madures i mà d'obra de baix cost, les economies d'alts ingressos no tenen aquesta opció. Han d'innovar o acceptar quedar endarrerits a la frontera tecnològica global. Si bé especialitzar-se en serveis financers pot oferir un impuls, els beneficis són temporals. I com demostra l'exemple britànic, tornar-se un centre financer per als diners d'oligarques russos, petroestats i evasors d'impostos comporta una sèrie de mals socials.
Ara bé, pel que fa a la innovació, és més fàcil parlar-ne que practicar-la. Tot i l'èmfasi del govern anterior en la intel·ligència artificial, la Gran Bretanya està endarrerida en la carrera tecnològica, i és igual l'empenta del govern: les coses no canviaran miraculosament. Per contra, el Regne Unit necessita una estratègia a llarg termini coherent i orientada a trobar un nínxol en l'economia més la innovació. L'èxit requerirà una mica més que una política industrial tradicional de suport a empreses o sectors específics.
També hi ha potencials falles sistèmiques en els plans del Partit Laborista de fer que la democràcia funcioni millor. L'electorat britànic ha assenyalat una vegada més que està molt preocupat per la immigració. Una raó per la qual als conservadors els va anar tan malament és que al partit populista i antiimmigració Reform UK, de Nigel Farage, li va anar molt bé. De fet, si els conservadors haguessin captat una gran part del vot de Reform UK, haurien guanyat les eleccions.
Com a la resta d'Europa, la dreta britànica afrontarà una pressió creixent per inclinar-se encara més cap a la dreta, i els laboristes i altres polítics de centre hauran de preparar-se per a aquest canvi. En les eleccions dels últims temps s’ha demostrat que ignorar les opinions de la població sobre la immigració no és una estratègia viable. El Partit Laborista ha d'esgrimir l'argument humanitari per permetre l'ingrés de refugiats i, alhora, també prometre més transparència i control de la immigració en general. Trobar l'estratègia de comunicació apropiada i els principis correctes que guiïn la seva política immigratòria serà un dels reptes més grans del nou govern. Per ser algú que ha estat advocat de drets humans i fiscal en cap a càrrec de qüestions d'ordre públic, Starmer pot ser que estigui particularment qualificat per triomfar on altres han fracassat.
Copyright Project Sindycate