Quan es va decretar el confinament i estàvem tots angoixats per una amenaça real a la salut i la vida, ens vam adonar de les servituds absurdes de la vida social, entre elles la importància que havíem estat donant a la qüestió de l’aparença externa. Vam enfundar-nos en pijames i xandalls còmodes, i aquells armaris plens de peces a l'última ens van semblar del tot inútils. Per conservar la salut mental, no és aconsellable que cap dona calculi quant valen tots els draps que ha anat acumulant amb els anys, empesa per la necessitat creada de canviar la seva vestimenta a cada temporada seguint els dictats de la moda. I que no pensi en les hores de feina que hauran anat a parar a uns béns que es programen sistemàticament per quedar obsolets en cicles cada cop més curts. I és que, encara que semblin el mateix, una cosa és la moda i una altra de ben diferent la necessitat i l’acte de vestir-nos. La primera s’ha allunyat tant de la segona que fa dècades que omple les botigues de peces impossibles, mal tallades, mal cosides, fetes amb teixits cada cop més dolents, amb greus efectes sobre la salut de les treballadores, les consumidores i el medi ambient.
Ingènuament, vam creure que la pandèmia ho canviaria tot, també els nostres comportaments en tant que compradors de roba. La consciència ecologista dels més joves, que ens diuen que és més gran i robusta prenent com a exemple la mediàtica figura de la Greta Thunberg, havia d’acabar d’una vegada per totes amb la roda insostenible de les peces de poc més d’un sol ús. Per això ja fa temps que els gegants del tèxtil duen a terme vergonyoses campanyes de rentat d'imatge verd per presentar-se davant dels seus clients com a molt conscienciats. I ens havíem de creure l’epifania eco d’unes empreses que continuen elaborant ingents quantitats de productes que venen com a més innocus perquè hi enganxen un parell d’etiquetes “green”, “concious” o qualsevol dels termes buits de significat amb els quals ens sedueixen per comprar sense culpa. Només va caldre que es normalitzés el trànsit de mercaderies perquè tornéssim a veure aparadors que canvien cada setmana o webs amb novetats a cada segon. I tot i que molts es decanten pel mercat de segona mà, els joves socialitzats des de petits en el fast fashion no li han donat l’esquena. Segur que si comparéssim la seva petjada de carboni amb la dels seus avis passats de moda descobriríem que els grans que sargeixen mitjons i distingeixen el bon cotó del plàstic amb què es fabriquen les peces més trendy, els que saben cosir un botó o arreglar una cremallera i tenen el mateix abric des de fa anys, contaminen molt menys que els seus nets amb discurs però mancats de defenses davant les grans corporacions.
A França l’Assemblea Nacional s’ha arromangat per fer front al problema amb una proposició de llei que inclouria mesures com la imposició d’un cànon a gegants de la roba barata com Shein i Temu. Tornem a ser davant d’una iniciativa amb un evident biaix classista que, com sempre, carregarà als més pobres la factura ambiental. Si es volgués lluitar de manera decidida contra els efectes perjudicials del sistema de fabricació d’indumentària se n’hauria de capgirar el funcionament de dalt a baix i acabar amb la mateixa noció de moda. Shein i Temu fabriquen i venen barat, però què passa amb altres empreses del sector que no han estat esmentades? Inditex, que ha batut tots els rècords de beneficis aquest any, no és igual de problemàtica? No ho són també les firmes de luxe que fabriquen a la Xina, incloses les marques que de francesos només tenen els propietaris? Exemples com aquest ens demostren que els governs també es renten en verd, però que som lluny del canvi radical de paradigma que cal per frenar de debò el canvi climàtic.
