La moció demostra que el Barça està molt viu

Cap d'EsportsQuan un periodista comença a seguir la informació del Barça s’il·lusiona en explicar finals. Però el que molts cops costa d’explicar a periodistes que segueixen l’actualitat d’altres equips és que la major part del temps estàs parlant d’altres coses. D’economia, de plans municipals per poder construir l’Espai Barça, d’una due diligence, d’una acció de responsabilitat, d’una auditoria externa, del Barçagate, d’eleccions i campanyes electorals, del cas Neymar 1, del cas Neymar2 i de tots els casos relacionats amb Neymar. De pressupostos, del primer d’octubre del 2017 i d’una moció de censura.

La grandesa del Barça és aquesta. En els propers sis mesos viurem una moció de censura que encara no se sap si podrà arribar a ser votada, ja que necessita arribar a una xifra concreta de signatures, una assemblea de compromissaris clau per validar els pressupostos d’aquesta directiva i, finalment, unes eleccions a la presidència. Ahir el New York Times va dedicar tot un reportatge a la moció de censura, explicant al públic anglosaxó de mig planeta que al Barça els socis tenen la capacitat de fer fora el seu president. Això no passa als altres clubs, menys als Estats Units, on un propietari d’una franquícia es pot endur un club d’una ciutat a una altra, com si res. Tampoc passa a la major part de grans lligues de futbol d’Europa. I, de fet, als altres clubs de la lliga espanyola on els socis també són, d’alguna manera, propietaris, com el Reial Madrid, l’Athletic Club de Bilbao i l’Osasuna, no tenen aquesta capacitat de convertir l’actualitat esportiva en el guió d’una sèrie de televisió amb lluites de poder i conxorxes.

Més d’un directiu o treballador del Barça, en els darrers anys, s’ha preguntat si la manera de ser del club perjudica o beneficia, en comparació amb rivals en què la gestió sembla més fàcil. Els directius no cobren, al Barça, però han de decidir. I, quan decideixen, els socis poden bloquejar les seves decisions en una assemblea, com va passar el 2019, amb dos punts de l’ordre del dia en què la directiva no va saber convèncer els aficionats. Segurament deu ser més fàcil de gestionar un club controlat com una empresa privada, però la màgia del Barça és precisament aquesta. Que grups de socis tinguin clar que ells poden canviar la història del club, des de baix, si aconsegueixen reunir prou suports. Ben cert és que el 2017 la directiva es va encarregar de protegir-se fent més complicat que una moció de censura tiri endavant. Abans calien les signatures del 5% dels socis, i ara, del 15%, una xifra per sobre de les 16.000 signatures, molt complicada d’aconseguir. I més amb mitjans arcaics, ja que cal fer-ho a mà en una època en què tot es digitalitza a una gran velocitat.

La moció de censura és la prova de la grandesa d’aquest club. Als altres, no es podria viure. Al Barça, els aficionats tenen veu i la fan servir. És lícit considerar que potser la moció no té sentit ara, quan la directiva plegarà aviat, com defensa Agustí Benedito. I és lícit estar en contra de les raons dels impulsors de la moció. Però, s’hi doni suport o no, que el futur del club estigui en mans dels socis no deixa de ser una de les poques bones notícies d’aquest any, al Barça.