Carta a Jordi Cuixart: 'El mocador de la Txell'

“ Hay cosas encerradas dentro de los muros

que si salieran de pronto y gritaran

llenarían el mundo ”

Federico García Lorca

Es clou l’any i, amb recança i esperança a parts iguals, toca escriure que el 2017 no serà encara l’any de la teva llibertat. La vostra -Sànchez, Forn, Junqueras-. La nostra. La de totes i tots. Tampoc serà, molt malauradament, l’any del retorn dels que han hagut de marxar. Mentrestant -sempre el mentrestant, l’únic lloc des d’on es capgiren les coses- toca escriure i afirmar, dempeus, que continuem fent tot el possible -i el que toqui de l’impossible- perquè sortiu en els primers compassos del 2018 que arrencarà demà. Al comptador gris del temps robat, 75 dies de segrest i exili. En l’aporia de l’espera i l’evidència d’una injustícia a què mai ens acostumarem. Perquè seria tant com normalitzar-la vergonyosament.

Mil gràcies, un cop més i abans que me n’oblidi, per una altra carta des de la cel·la. Mai no sé per on començar a respondre’t. Tot s’acumula contra la reixa, la filferrada i l’espiell. Entremig, cartes, paraules i segells. Antagonisme habitual rere el Dia dels Innocents: ells tenen els sobres de la corrupció, nosaltres només els de la solidaritat. Epístoles d’anada i tornada, foradant el mur i la roca. Una carta, una més, de tantes que s’entrecreuen, aquest hivern, des d’arreu del país cap a Estremera i Soto del Real. Noms nous per a molts, incorporats a la geografia política catalana: la política feta presó i la presó com a roïna arma política. Doctrina del xoc i metàfora inquisitorial: així ens voldrien, muts i a la gàbia. Però ni així se’n surten: també en això, la societat ha respost de forma desbordant, en groc viral, i amb les mobilitzacions antirepressives més grans des del final de la dictadura. Raimon revisitat: “Hem vist tancats a la presó homes plens de raó”. Ovidi clamant Papasseit: “Hi ha un home a la presó dels que avançaven”.

I sí, en aquests dies tot retorna: records, memòries, esperances. Cadascuna de les lluites compartides que han fet el país que anem sent. S’ha fet tant en tan poc de temps, i s’ha fet tant durant anys des de marges i tangents, que queda encara el que encara queda per fer. Retrovisor, mirada llarga i un continuat esforç equilibrista que xiuxiueja que tot passa per no defallir mai. I sí, ho dius bé: mai ens hem demanat res i, en canvi, ens ho hem donat tot. Aleshores no ens coneixíem i era com si ens coneguéssim de sempre: perquè ens reconeixem en cada pam del país que volem. Lliure de pobresa, desigualtats i exclusió social. Per això, un més, em vaig fer d’Òmnium, a l’escalf del Lluites compartides. Un entre tants, quan estem a punt d’arribar als 100.000 socis i sòcies. Així responem: sent més cada dia. Ens volen aïllats i ens trobaran més junts que mai.

Tot plegat, país-mirall i estat-presó, quan som davant del major procediment de dret penal polític, l’excepció feta llei, contra la raó democràtica de la llibertat política catalana. És així: volem urnes on decidir entre tots i ens fiquen en presons on només decideixen ells. Fa anys que el filòsof Giorgio Agamben alerta que l’excepció ha esdevingut govern. I Kafka escrivia que el procés és el càstig en si mateix. El 2009 l’August Gil Matamala ja avisava de la distopia: “Acabaran per inventar-se la figura del terrorista pacífic”. Un altre pres, afroamericà i al corredor de la mort, reblava el clau: “Hi ha qui diu que resistir-se al sistema és una bogeria però, vistes les coses, el que és una bogeria és no fer-ho”.

Enmig de la impunitat, recordo –agraït– el dia que vas arribar al judici per les amenaces de mort ultradretanes. En primera i segona instància, els jutges –malgrat constatar les amenaces i l’adscripció ultradretana i violenta de qui les proferia– van dir que s’encabien en la crítica política i les emparava la llibertat d’expressió. A la vista, recordes?, va voler justificar-se: «és que és independentista». Carta blanca d’Estat i doble raser, ja ho saps. I mentrestant, nosaltres, cada cop més conscients i arrelats als aprenentatges de l’escola de la desobediència civil pacífica i no-violenta, la més humana i humanista forma de lluita i resistència.

Sempre m’ha sorprès -des de fa molts anys- que els que sou murs endins ens traslladeu, enfora, tota la fermesa, la serenor i el coratge per seguir. Saps? Dates revisitades al calendari, la primera vegada que vaig entrar en una presó va ser, justament, el 31 de desembre de 1994. Visitava en Joan Rocamora, pres independentista del 1992, a la presó de Brians. A la nit, feien les campanades de TV3 a la Vila de Gràcia: una colla de joves ens hi vam plantar amb una enorme pancarta que deia “Llibertat presos”. Han passat ja 23 anys, tornem a exigir l’alliberament dels empresonats i podria recordar a ulls clucs silencis, sorolls i escorcolls d’aquella primera visita. Les rutines del càstig i el control, els vidres gruixuts i la força imparable de la solidaritat. Després, la literatura carcerària universal -Wilde, Gramsci, Luxemburg, Roque Dalton, Sands, Mandela, Miguel Hernández- ens va ajudar a entendre. “Necessitem la teva llibertat per saber que la llibertat encara és possible”, poemitzava Sarrionandia des de l’exili. Així és. Així estem.

Hi ha una contrahistòria de la història. I és a les presons. En el fons, dins el panòptic hi som tots i tot el país és en tercer grau, sota control monitoritzat i en aparent llibertat condicional. De sempre, en dictacràcia i en democradura, una altra forma de valorar un règim és atendre qui empresona: que siguis tu un dels ostatges, ho diu avui tot. Un home bo que em recorda el bo d’en Xavier Vinader -què en pensaria, avui, de tot plegat?; i com ens incitaria a oposar-nos-hi-: quan el van empresonar el 1984 a Carabanchel per provar de fer-lo callar, va dedicar els tres mesos sencers de reclusió a enllestir un detallat informe sobre l’estat paupèrrim i deplorable de les presons.

Vaig acabant. L’Anna, l’August i la Maribel t’envien tots els petons, a recer de la memòria del futur que vindrà. La mare també: més que indignada, revoltada. He trucat als avis de Zamora: ja saben, moixos, que tornem a tenir presos polítics. Però saps? El teu mocador de la Txell és com la rosa de paper d’Estellés. Tots en tenim un. Una bufanda, un llaç o un domàs al balcó. Entre tots filem -llibertat presos polítics- un reclam permanent, infatigable i invencible. Els seus policies ja no el saben controlar, els seus jutges no el poden empresonar i els seus mercaders no tenen prou diners per comprar-lo. La dignitat no s’empresona. Hi som perquè hi sou. Fins que us tornem a casa. T’estimo.