Mobilitzeu-vos de nou

Fa anys que les enquestes indiquen que hi ha un vuitanta per cent de la població catalana favorable a un referèndum d'autodeterminació acordat entre Espanya i Catalunya. És a dir, un referèndum pactat, legal (no d'acord amb la legalitat catalana, com es va fer amb les lleis de desconnexió del 6 i 7 de setembre de 2017, sinó que càpiga a la legalitat espanyola), vinculant, supervisat i reconegut internacionalment. Un referèndum amb totes les garanties, se'n sol dir, per bé que, personalment, aquesta paraula (“garanties”) sempre em faci pensar en electrodomèstics. Pere Aragonès, que ha decidit fer-ne bandera (del referèndum i de la majoria que hi dona suport), necessita ara verificar aquest vuitanta per cent. Si vol que allò que el seu punt de partida a la taula de negociació (amnistia i autodeterminació) tingui algun recorregut, necessita tenir un gran suport social al darrere, tan gran com aquest vuitanta per cent, o més gran encara. El punt de partida de la part espanyola, liderada per Pedro Sánchez, ja el sabem: no a l'amnistia i no a l'autodeterminació. La novetat, però, en relació als temps en què aquest lideratge l'exercia Rajoy, és que ara el govern d'Espanya s'asseu a parlar-ne i (se suposa) a negociar. En temps de Rajoy, l'independentisme es queixava –amb motiu– de l'immobilisme rocós del govern espanyol, que ni tan sols volia concedir l'opció d'escoltar ni de parlar. Ara sí que existeix aquesta opció, però això també planteja noves exigències als independentistes: cal rearmar els arguments. Alguns, o molts, diran que ja van votar l'1-O del 2017 i que ja tenen un resultat i fins i tot una aplicació d'aquell resultat (la proclamació de la República del 27 d'octubre) que només espera a ser implementat. El fet és que aquesta és la resposta preferida del nacionalisme espanyol, precisament perquè ni aquell referèndum ni aquella proclamació van tenir reconeixement internacional.

Aragonès necessita, com dèiem, gruix social al darrere i per això impulsa un Acord per l'Amnistia i l'Autodeterminació que vol aglutinar el màxim possible d'agents socials i del qual s'ha despenjat, d'entrada, CCOO, tot i que això no sigui cap sorpresa en un sindicat que representa com poques organitzacions l'essència del sistema polític del 78. Al mateix temps, crida la ciutadania a mobilitzar-se, i això també és dubtós: pels resultats de les anteriors mobilitzacions, però sobretot perquè, encara que molts s'entestin a oblidar-ho o a negar-ho, les mobilitzacions que van dur a l'1-O van néixer de dins la ciutadania mateixa, i no de les elits polítiques, ni del Govern, ni de TV3, ni res de tot el que s'ha dit. La mobilització de l'1-O va sorgir de baix, i no sé fins a quin punt és repetible, i encara menys si es vol promoure des de dalt. Això també val per a la CUP, que demana el mateix però amb el propòsit de “fer un embat” o “desbordar” l'Estat. Sembla que la percepció ciutadana és que el conflicte entre Catalunya i Espanya ha passat a ser un assumpte entre polítics, i això disminueix l'entusiasme mobilitzador.