La mobilitat i el batec sobiranista

La plataforma Batec ha convocat a partir de dimecres una vaga de pagaments a Renfe. La joventut dels convocants contrasta amb l’ancestral motiu de la protesta: la indignant passivitat de l’administració estatal a l’hora de renovar i mantenir a Catalunya una xarxa ferroviària de rodalia digna i eficient. No serà el primer cop que uns neguits associats al transport públic revifen el somni de canvis radicals després que la repressió l’hagi vençut. Potser serà foc d’encenalls, però res no fa més àmplia i plural la lluita per l’autogovern que un govern que accentua greuges i privilegis. Mentre dimecres els de Batec aixecaven barreres a Arc de Triomf, a ben pocs quilòmetres Felip VI era rebut amb una llarga ovació pel Cercle d’Economia. Són interessos i adhesions massa allunyats perquè no s’acabin traduint en reivindicacions molt oposades: Batec voldria millorar la xarxa de trens de mobilitat bàsica reduint alhora l’ús del cotxe privat; el Cercle voldria ampliar l’aeroport perquè arribin a Barcelona més milions (de persones i d’euros) i incentiva alhora el mitjà de transport que més accelera el canvi climàtic.

Establir què és prioritari en la mobilitat per entrar i sortir de Barcelona ens porta a l’arrel de molts debats polítics. No fa gaire alguns opinadors i polítics -com Elsa Artadi-veien inadmissible que el túnel de les Glòries no servís per resoldre les retencions diàries. Una infraestructura que vol transformar la realitat, ¿hauria de facilitar entrar a la ciutat amb el vehicle privat? Depèn, com sempre, del futur que perseguim. Subvencionar els vols low cost al Prat resol el present ja molt precari de moltes famílies i enriqueix rics com Michael O’Leary i alguns hotelers, però està científicament demostrat que contribueix a catàstrofes humanitàries de gran magnitud. Com més mirem al futur, i els joves hi miren més, menys sentit té mantenir privilegis atemptant a la llarga contra el benestar de tots. L’actual govern barceloní no veu prioritari ampliar l’aeroport ni els carrils a les rondes; l’Estat sí. I el ciutadà queda atrapat entre un túnel que s’estreny i un transport públic que no acaba de millorar.

Pensar la mobilitat des del jo o des del nosaltres és un debat previ i independent de la lluita per l’autogovern. Però no és casual que l’autogovern la pensi més des del nosaltres i l’Estat des del jo. Com més opac i centralitzat és un govern, més privilegis defensa i més greuges crea. L’obsessió per ampliar el Prat mentre milions de catalans continuen patint cada dia la Renfe, delata unes prioritats que no prioritzen el bé comú: ni local ni global, ni present ni, sobretot, futur. I és el bé comú el que hauria d’impulsar l’autogovern quan tot apunta que la identitat no té prou amplitud social per assolir la independència. Reivindicar el transport públic, com la primavera del 1951, pot marcar un abans i un després per al sobiranisme popular que no es resigna a viure sotmès a un Estat hostil ni al cor de cortesans que dimecres aplegats a l’Hotel W aplaudien el monarca.