El Mobile, la innovació i l’elit extractiva

Afinals de juny al nostre país hem tingut dues notícies tecnològiques de signe contrari. D’una banda, la recuperació del Mobile World Congress ha injectat optimisme, tot i haver-se fet en versió reduïda. De l’altra, però, Catalunya s’estanca en el Regional Innovation Scoreboard, una classificació de regions innovadores que elabora cada dos anys la Comissió Europea. Continuem sent moderate innovator+ (la 7a de 12 categories), mentre que Madrid i el País Basc pugen a la 6a categoria, strong innovator-, i els veïns d’Occitània-Catalunya Nord ocupen la 4a categoria strong innovator+. Espanya és el 16è dels 27 estats de la UE i perd dos llocs respecte de l’any 2019.

El contrast anterior mostra que ser un aparador tecnològic de magnitud mundial no necessàriament es tradueix en més innovació. En aquest sentit, no van tan errats els mitjans quan sovint tracten l’impacte econòmic del Mobile només pel que fa al turisme de congressos.

Les febleses de Catalunya en la classificació anterior tenen a veure amb l’escassetat d’innovació a les pimes, d’ocupació innovadora a les empreses i d’inversió en R+D, tant pública com privada. En canvi, Madrid té el complex militar-industrial i un munt de seus de grans empreses, que cada cop són més operatives i no merament administratives. Els nostres veïns del nord tenen el clúster aeronàutic de Tolosa de Llenguadoc i el clúster biomèdic de Montpeller, entre d’altres. I el País Basc té una economia amb més pes del sector industrial que no pas Catalunya.

Per què uns països prosperen i d’altres fracassen? En el seu cèlebre llibre Why nations fail?, Acemoglu i Robinson argumenten que se’n surten bé les societats inclusives, en les quals els individus perceben que la innovació i l’esforç són recompensats amb l’ascensió social i econòmica. És a dir, quan les elits són dinàmiques i obertes al talent. En canvi, les societats dominades per elits extractives solen estancar-se o fracassar: malament rai si els ciutadans es convencen que “els de dalt” es quedaran el fruit dels seus esforços i que innovar fins i tot pot ser perillós. En efecte, les elits extractives aspiren a perpetuar-se i miren amb recel qualsevol canvi que les pugui desplaçar.

Catalunya pot millorar en innovació aprofitant la seva fortalesa científica. Tenim una de les concentracions d’universitats i de centres de recerca més fortes del sud d’Europa, segons les classificacions internacionals. Ara bé, ¿hi ha els incentius adequats?

El gran dèficit fiscal permanent, el trasllat de seus de grans empreses, el dúmping fiscal de Madrid, la manca d’inversió de l’Estat i un llarg etcètera transmeten la sensació que suportem una dominació estatal de tipus extractiu. És especialment cruel i descoratjador que el principal arquitecte de la modernització científica recent de Catalunya, Andreu Mas-Colell, pateixi l’assetjament econòmic d’un organisme, el Tribunal de Comptes, que pot veure’s com un epítom de l’elit extractiva madrilenya.

Què ens cal? Primer de tot, diners per fer inversions i oferir sous alts que atreguin i retinguin talent. No pot ser que els nostres enginyers i tecnòlegs cobrin la meitat que a França quan surten de la universitat. Amb els nivells retributius actuals, no s’hi val a lamentar-se que falten vocacions tecnològiques. Els fons Next Generation hi poden ajudar però, més enllà d’aquests fons, l’Estat hauria d’invertir el que toca a Catalunya, que hauria de tenir la part que correspon al seu pes dels centres de R+D de les grans empreses, incloent-hi les controlades per l’Estat. D’altra banda, el dèficit fiscal hauria de minvar, cosa que donaria marge per fer polítiques fiscals més atractives per a la innovació.

En segon lloc, cal millorar l’acoblament entre formació i empreses. De models no en falten pas, per exemple el model alemany de formació dual. També cal fer possible que els investigadors de la indústria prou qualificats puguin passar a la universitat en posicions sènior, i a l’inrevés, si ho volen en algun moment de la seva carrera. A hores d’ara, aquí això no passa, mentre que als països del nostre entorn sí.

En resum, no ens podem resignar a ser un aparador tecnològic o un país de serveis o un país turístic o un país d’empreses petites, per molt que siguin start-ups. Cal ambició, múscul financer, flexibilitat i incentius perquè la innovació avanci. Potser no és fàcil, però tampoc no pot ser tan difícil quan molts dels nostres veïns ho estan fent, sovint amb menys discursos però amb més efectivitat. Només així es podrà sostenir i millorar el nostre estat del benestar.

Josep Domingo Ferrer és catedràtic d'enginyeria informàtica de la URV i director del Cybercat