Mobile fins al 2030 a Barcelona: les lliçons
Ahir, sense previ avís, ens vam assabentar que el Mobile continuarà a Barcelona fins al 2030. Grans alegries i autoimposició de medalles a banda i banda de la plaça Sant Jaume. I amb raó: una societat amb l’autoestima molt castigada es troba de cop i volta que aquest objecte de desig firal mundial, tractor d’empreses tecnològiques i que deixa un rastre anual de centenars de milions d’euros, vol continuar a Barcelona vuit anys més.
La sorpresa no acaba aquí. En un país com el nostre, amb la classe política mancada de sentit d’estat, d’objectius compartits i de finnezza diplomàtica, res no ha transcendit de les negociacions. És estrany, oi? No tant, i aquí hi ha algunes claus de l’èxit: el Mobile fa gran Barcelona, però la ciutat ha fet gran el congrés de telefonia. John Hoffman va dir a l’ARA fa just un any, quan sortíem de la pandèmia: “En els temps difícils un sap qui són els seus amics, i els nostres amics de Barcelona ens han donat molt suport [...] Si tens una cosa que funciona, per què canviar-la?” I anotin el treball silenciós de Pau Relat i de Constantí Serrallonga, president i director general de Fira de Barcelona, que han portat la negociació alliberats d’interferències polítiques. Hoffmann va insistir que volia negociar per sota del radar de la política i els mitjans, i els seus interlocutors ho van aconseguir.
En el fons, han triomfat virtuts que en altres temps hauríem dit que són molt catalanes: la seriositat, la discreció, la col·laboració público-privada, la feina ben feta. Tot i els nostres constants trets al peu, encara en sabem. Males notícies per als que tot el dia estan amb la cançó de Madrid que si tomba i que si gira. Com em deia un dia un barceloní de pro: “A Madrid són jugadors de parxís. En maten una i en compten vint. Aquí en matem deu i no sabem comptar”.
