Te’l mires a ell, a ell i prou. El mòbil, que sempre, sempre, sempre portes a la mà, te’l mires més que la teva cara, que la cara dels que estimes, que el paisatge (excepte si l’has de fotografiar). Estirar-te al sofà i mirar-lo. Aquest és el teu oci principal, el que t’ocupa més hores. Pel carrer, caminant, quan treus el gos, a casa, al llit, al vàter, cuinant, esperant a la botiga, sempre, sempre estàs mirant el mòbil i sols enviar, sempre, enllaços de coses interessants a tots els teus grups. Per tant, no ets un misantrop, com proclames. El mòbil fa que tinguis moltes ganes d'"ensenyar" coses, però cap ganes d’aprendre’n.
Mai, en cap moment del dia, deixes de mirar la pantalla excepte si condueixes o fas l’amor (però estàs atent als sons d’alerta). No és una exageració. Ja no llegeixes llibres, ja no podries estar tanta estona fent la mateixa cosa. Als bars, on dius que t’agrada ser-hi en soledat, no aixeques els ulls de la pantalla, i si et quedes amb poca bateria li demanes al cambrer que te l’endolli.
Abans hi havia amics o membres de la família que veies un cop per setmana o al vespre. Era normal, doncs, preguntar-los què havien fet, com havia anat el dia. Ara no cal, perquè tot ho saps en temps real i amb foto. El resultat d’un examen, el que ha fet per dinar la teva mare... No cal quedar en persona. T’avorriria, esclar. La gent no parla a doble velocitat i no se la pot tallar o silenciar. L’últim cop que has somrigut ha estat llegint una broma al mòbil o fent-te una foto amb el mòbil. A la vida real, per saludar, per escoltar, per dir adeu, fixa-t’hi: no somrius mai.
