El mòbil

El Bernat va sortir de casa meva amb unes copes de més. Volia continuar la nit per celebrar la copa més important de totes, la que acabàvem de guanyar. Quan es va despertar diumenge es va adonar que no tenia el mòbil.

Va esperar fins que obrissin l'últim bar on havia estat. Però ni rastre del seu telèfon. L'Alex li va dir que en sortir del bar havia fet una trucada. Probablement el mòbil se l'havia deixat al taxi. Sort que tenia el tiquet de la carrera. Els demana sempre per passar-los per l'empresa. Sap que la d'administració mai es fixarà que és d'un dissabte al vespre. Però el taxista li diu que ell no ha vist res. Que potser se'l va quedar la noia que va pujar després. No sap com trobar-la. El Bernat fa una trucada al seu número. Contesta una veu femenina. El vaig agafar del taxi pensant-me que era el meu. Gairebé no et sento, li diu ell. És que estic a punt d'entrar a l'estadi. El Bernat accelera, vol recuperar el telèfon i anar-se'n al cinema.

Ell és dels que prefereix que els jugadors només juguin. Té vergonya aliena en sentir-los parlar. Però ella ja és dins i ell ha d'entrar. Quan veu el camp i la gent blaugrana es deixa emportar pel sentiment general. I encara que no és amic dels parlaments, lamenta que no n'hi hagi més. Els jugadors tenen pressa. Han d'anar al concert de la nòvia d'un d'ells. La Maite té entrades. Així es diu la noia que té el seu mòbil. I s'hi acosten. Es troben la Bruna, una nena molt fan de la cantant que fa més d'una hora que dorm perquè el concert encara no ha començat. El públic es queixa. I ells se sumen al descontentament del personal.

Al Bernat li sap greu que un gran partit acabi amb una polèmica celebració. Això pensa mentre torna cap a casa, un segon abans de recordar que el seu mòbil encara és dins la bossa de la Maite.