Mòbil obligatori
El responsable de l'establiment fa la comprovació rutinària de l'anomenat "passaport covid". Cap tensió, cap problema. Els clients ensenyen un codi QR a la pantalla del mòbil i ell hi acosta el seu. Tema resolt. Un dels clients aporta com a prova la versió impresa, on també hi ha un codi QR. No passa res, òbviament, però la comprovació deixa de ser rutinària. El paper és observat amb més atenció. En aquest establiment de restauració, per cert, la carta s'ha de llegir per força a través d'un codi QR que hi ha en una mena de petit cub de metacrilat. Si no hi ha mòbil, no hi ha carta. Es tracta d'una simple anècdota, sens dubte, però mostra amb claredat cap on bufaran els vents després del covid.
Hi ha coses, tanmateix, que no són tan anecdòtiques. Les sucursals bancàries estan tancant i no queda cap altre remei que fer la majoria de gestions telemàticament. Abans, la comprovació de la identitat de l'usuari es basava en aquelles petites targetes de coordenades numèriques. Ara això ja no és possible en molts bancs. La comprovació es fa a través d'un codi que l'entitat envia al client en un missatge SMS, i que caduca al cap d'uns minuts. Si no es porta el mòbil, o si no funciona perquè no té cobertura o per qualsevol altra raó, no es pot fer la gestió, i punt. Això també afecta corporacions tan voluminoses i d'abast global com PayPal. Sense mòbil no hi ha servei. Tot això passa, a més, quan l'efectiu declina.
Hom pot objectar que hi ha altres mecanismes d'identificació, com ara el DNI, que poden ser requerits per un agent de l'autoritat, etc. Ara bé, aquí no estem qüestionant la procedència o improcedència d'identificar-se obligatòriament. Imaginem-nos, per exemple, unes eleccions que no disposessin de cap mecanisme de comprovació de la identitat del votant (ni que sigui amb una rudimentària marca a la pell que dura unes hores o una empremta dactilar, com es fa en determinats països). No, aquesta no és la qüestió. El tema és el mòbil, que no té res a veure amb un cartronet plastificat com el DNI o similars. L'obligatorietat de facto del mòbil –i en un futur no gaire llunyà, potser també de iure– planteja dilemes ètics importants. És una llàstima que sovint es tractin des de categories tan primàries i banals com la de la "tecnofòbia" (?).
La primera qüestió a tenir en compte està relacionada amb el dret a la privacitat. Portar obligatòriament i permanentment un mòbil no és el mateix que dur un document a la butxaca. A la República Popular de la Xina, aquests estris s'han acabat transformant en la forma més efectiva de control social massiu. Per aquesta raó, el govern procura que la pràctica totalitat de la població en tingui i el porti sempre. De fet, la majoria de pagaments, fins i tot els de molt poc volum, es fan sistemàticament amb el mòbil. Tornem a les autoobjeccions: una cosa és una tecnologia i una altra l'ús que se'n fa, etc. Això és indubtable, clar. Ara bé, l'ús que se'n fa actualment al país més poblat del món és el que és, i això també és indubtable. Si aquesta serà en un futur la pauta o bé l'excepció, no ho sé. Tot i així, els dubtes són més que raonables.
En segon lloc, la possibilitat a curt o a mitjà termini de l'obligatorietat del mòbil planteja una triangulació molt problemàtica entre l'usuari, l'administració pública i una constel·lació d'empreses privades que van de l'operadora al fabricant de l'aparell, passant pels propietaris legals de les aplicacions, etc. De fet, i sense necessitat d'arribar a aquest extrem gairebé distòpic, avui ja resulta legalment dubtós que un banc pugui imposar de facto que cal dur el mòbil a tot arreu tant sí com no. La possibilitat de mercantilitzar fraudulentament les dades personals esdevé llavors alguna cosa més que una possibilitat, gràcies als contractes abusius basats en el bucle de la falsa acceptació voluntària de les apps o de les cookies, entre altres trucs barats.
En tercer lloc, m'agradaria pensar que som conscients dels profunds canvis culturals derivats de la digitalització, molt especialment aquell paradoxal individualisme gregari tan ben descrit per Cass Sunstein a l'assaig Republic.com. L'esmentada paradoxa podria elevar-se en un futur no gaire llunyà fins a límits que ja ubicaríem en una altra dimensió: estem parlant de canvis qualitatius, no de simples oscil·lacions quantitatives. Per acabar, un apunt desconcertant. A la cantonada entre els carrers Balmes i València, a Barcelona, hi ha un home que demana almoina. En el típic cartellet explica que l'import es pot fer efectiu a través de Bizum. Infracapitalisme, suposo.