Perdonin, estimats lectors, que hi torni. Ahir, que els estossinava amb la lectura i el desastrós informe PISA a Catalunya, un dels comentaris a l’article feia: “I els pares, que llegeixen?” Naturalment, la resposta és “No”. Llegir costa molt. És com conduir. Si no oblides la complexa mecànica, no pots gaudir.
Jo sempre vaig defensar, quan vaig començar a escriure, l’any 1999, que la tele no acabava amb la lectura, perquè jo mateixa em mirava la tele i llegia. Ara, però, les coses han canviat. Ara sí que penso que les pantalles, per força, acabaran amb un sistema complex i obsolet com la lectura. Transformar en imatges uns símbols.
Jo mateixa llegeixo aquest diari en pantalla i faig els mots encreuats en pantalla (és més fàcils: si vull en puc veure les solucions i no haig d’esperar l’endemà). L’altre dia, al programa de la Melero, l’actor Enric Auquer explicava que a les pel·lícules d’ara hi ha més primers plans, i no tants plans generals, perquè hom calcula que seran vistes en un mòbil.
L’altre dia, per un aniversari molt feliç, em van regalar un viatge a Venècia. Em mirava els (altres) turistes a les góndoles (jo no m’ho vaig poder permetre, i potser ni ganes). Tots ells, aquest, l’altre, el de més enllà, es gravaven durant el viatge. Veies el senyor remant i veies els turistes gravant. Com que gravaven, veien, esclar, tot allò que veien, a través de la pantalla. Cap góndola sense senyor o senyora gravant. Cap. Impossible.
Quants viatges en góndola es generen cada dia, cada dia, a Venècia? Aquests tres cap a Barcelona, aquests sis cap a Manchester, aquests dotze cap a Nova York... Em gravo, així no ho hauré de descriure. Em veig, cada dia, caminant, amb el mòbil a la mà pel carrer. Per casa, amb el mòbil a la taula o al sofà, ni un instant sense mòbil. Em veig dient “Heu vist el meu mòbil?”. I ara, aquí el tinc, aquí el tinc, aviam si algú m’envia un mem o unes imatges d’un viatge en góndola.
