El mòbil ha guanyat el futbol

Gerard Piqué li diu a Ibai Llanos que “la gent no veuen els 90 minuts, estan amb el mòbil i després tornen al partit dos minuts i una altra vegada amb el mòbil [...]. Ho veig en els meus fills. Potser amb 40, 50, 60 minuts n’hi ha prou. Però que siguin de veritat, de no poder parar de veure la televisió”.

Com deu ser això de la digitalització que aviat passarem de l’acceleració de la història a l’acceleració del futbol. El futbol, que va ser considerat l’opi del poble, ja no passa el tall de la pantalla del mòbil, on sempre hi ha retribució immediata.

La seguretat que encenent el mòbil tindrem alguna recompensa (un like, un comentari enginyós, la vida dels altres, un clip de vídeo) és irresistible quan el partit decau. Jo hi he caigut, ho confesso.

Ho veig sovint al Camp Nou: gent que han vingut a Barcelona i han pagat una entrada cara no estan gaire pel partit, estan més pendents de fer-se moltes fotos en tota mena de postures per acabar triant-ne una i penjar-la a l’Insta), o de gravar la grada quan canta l’himne, o fan un skype amb Polònia o els Emirats a mig partit perquè a casa vegin que són a l’Estadi. I el seu veí de seient, patint perquè només falten deu minuts i estem empatats.

Total, que el mòbil ens ha guanyat per golejada. I ja no és que no s’aguantin 90 minuts de futbol: no s’aguanta una hora de teatre, mitja hora de lectura o un minut de silenci. I és normal que la canalla pugin malacostumats, si ja els donem el mòbil o la tauleta de ben petits, perquè callin. I callen. Ara, després no els demanis que t’escoltin o que sàpiguen comportar-se quan no hi ha mòbil. I és un error, perquè la vida no és així d’entretinguda.

Els 90 minuts del futbol són (eren?) una pedagògica metàfora que sense aprenentatges pacients no hi ha resultats i que qui no penca no guanya, i que, per tant, la gràcia és tot el procés, no el resum dels gols.