Llegim a l’ARA que, “després de mesos de debat públic als centres escolars, però sobretot entre pares i mares”, el departament d’Educació ha anunciat que el curs que ve es regularà l’ús del mòbil a escoles i instituts.
Naturalment, cal. Quan jo anava a l’escola em van prohibir llegir al pati –ho feia cada dia– perquè havia de socialitzar. No m’haurien deixat llegir a classe, i si m’enxampaven escrivint les meves coses em castigaven. En alguns centres, els alumnes ja deixen el mòbil en una capsa abans d’entrar. És important que el portin, perquè és una tecnologia útil, per exemple, si agafen l’autobús o van a peu i els pares volen saber si han arribat bé. Algú dirà, en aquest punt, que “nosaltres” anàvem a l’escola en bicicleta i no avisàvem quan havíem arribat. D’acord. I fèiem campana quan ens donava la gana i encara no existia la televisió privada, ni Nieves Herrero explicant el crim de les nenes d’Alcàsser. Deixem per un altre dia el debat sobre l’ordinador a classe.
Si regulem l’ús del mòbil als centres escolars, ¿no hauríem també d’autoregular-nos nosaltres, els adults? A mi, durant la jornada laboral hi ha mestres que m’envien missatges de tota mena. A la ràdio, tertulians de cop s’abstreuen i és perquè estan contestant un missatge. En un bar, amb els amics, no parem de moure els dits per la pantalla. Al tren, al bus, pel carrer, tothom va amb el mòbil a la mà. A casa, veient una sèrie, anem jugant amb el mòbil (no volem veure pel·lícules, que la concentració és diferent). Al restaurant, no escoltem les explicacions del cambrer, concentrats com estem en fer la foto del menjar i potser penjar-la. Al llit, els matrimonis es miren el mòbil abans d’anar a dormir (abans potser llegien). A casa, algú escriu al grup de la família que el sopar està a punt i es queixa que els altres “no miren el mòbil”. Ningú de nosaltres acaba mai de ser-hi del tot, allà on és, perquè està massa ocupat fent hashtags que expliquen on és. Regulem, regulem.
