Un 'mix' entre Stalin i Hitler
El març de 1918, amb els exèrcits austroalemanys a cent quilòmetres del Volga i a cinc-cents de Moscou, Lenin va haver de fer una tria: o salvava el nounat règim bolxevic, o preservava el llegat territorial dels tsars. Prioritzà la fràgil república soviètica i ordenà signar el tractat de Brest-Litovsk. L’estat rus hi perdia el 34% dels seus habitants, el 32% de la terra cultivable, el 54% de la indústria i gairebé totes les seves possessions europees, de Finlàndia a Bessaràbia (l’actual Moldàvia).
Vuit mesos després, el desenllaç de la Gran Guerra, i més endavant la victòria bolxevic en la guerra civil, van permetre revertir en part la catàstrofe de Brest-Litovsk. Només en part: amb la independència dels quatre països bàltics i de Polònia, amb la consolidació de la Gran Romania, la frontera occidental de Rússia havia reculat entre 300 i 800 quilòmetres respecte del 1914.
A finals de la dècada de 1930, Stalin va creure arribat el moment d’esborrar aquell greuge, i ho va fer sense manies ni escrúpols ideològics: pactà amb Hitler repartir-se Polònia i reocupar Estònia, Letònia i Lituània, declarà la guerra a Finlàndia (amb un èxit limitat), forçà Romania a “retornar-li” Bessaràbia i Bucovina. Naturalment, aquells guanys van ser escombrats per la salvatge invasió hitleriana del juny de 1941, però, un cop derrotada aquesta el 1945, Stalin obtingué una situació que no hauria somiat ni el més visionari dels seus predecessors imperials: no tan sols les fronteres russo-soviètiques arribaven fins més enllà de Königsberg (la ciutat de Kant) sinó que, a l’oest d’aquella línia, es creava un ample cinturó, un glacis defensiu d’estats satèl·lits -des de la RDA fins a Bulgària- que deixava l’OTAN (quan es creà, el 1949) a 1.400 quilòmetres dels confins més occidentals de l’URSS.
Aquest confort geoestratègic s’acabà el 1989-1991 de la pitjor manera: de sobte, i amb la pèrdua no només del cinturó exterior, sinó també de les repúbliques soviètiques federades que havien protegit la Rússia estricta de la proximitat d’Occident: les tres bàltiques, Moldàvia, Bielorússia i, sobretot, Ucraïna. Vist des de Moscou, era un daltabaix només comparable a Brest-Litovsk. Per a la Rússia neotsarista de Putin aquella derrota incruenta, la humiliació de veure l’OTAN a zero quilòmetres del seu territori, clamava venjança i reparació. I cap contrapès democràtic intern no ha pogut frenar-la.
Si la lògica de l’actual invasió d’Ucraïna és, doncs, la mateixa que impulsà la política exterior de Stalin el 1939-40 i a partir del 1945, els mètodes, els procediments de Putin semblen inspirar-se tant en el dictador georgià com en l’altre gran exponent del totalitarisme del segle XX: Hitler. Pensem per exemple en la crisi dels Sudets de 1938. Per destruir l’estat txecoslovac, els nazis es van inventar una suposada persecució del govern de Praga contra la minoria alemanya de Txèquia; no van parlar, com Putin sobre el Donbass, de “genocidi” perquè la paraula encara no existia, però invocaren una violència imaginària per justificar l’ocupació militar del territori i la seva posterior annexió al Tercer Reich. Això de Donetsk i Lugansk no és més que un remake.
L’altre pretext de Putin per desfermar la guerra -que a Kíev governen “feixistes” i que cal “desnazificar” Ucraïna- és més de matriu stalinista. Per a Stalin, tots els adversaris interns o externs del seu poder absolut i del moviment comunista que ell liderava eren feixistes, terroristes, agents o espies de potències estrangeres hostils. Si fins i tot els socialdemòcrates alemanys fins al 1933 eren titllats de “socialfeixistes”! Si àdhuc Andreu Nin, un cop segrestat i assassinat, va ser qualificat d’agent nazi-franquista! El txequista Putin, format en les acadèmies del KGB, sap bé com emprar la mentida i la intoxicació des de molt abans que s’inventessin les fake news.
Davant d’aquest panorama, els confessaré que un dels fenòmens que més m’indigna són els “pacifistes de Twitter”, i en especial aquells que tenen l’estómac d’escriure que les responsabilitats estan repartides, que tothom ha comès errors i que, en la crisi actual, “ningú hi vegi bons ni dolents”. Home, és clar que tothom ha comès errors! També el 1939 les democràcies occidentals havien errat molt i greument (a Espanya, a Munic, en totes les mesures d’appeasement...). Ara, ¿això les posava al mateix nivell que Hitler? En el desencadenament d’una guerra, ¿té idèntica responsabilitat l’agressor que l’agredit? Contemplant la població civil bombardejada i fugitiva, i els soldats russos atacants, ¿no hi podem veure bons i dolents?
Resulta entre inversemblant i patètic que el sectarisme ideològic pugui encegar fins a aquest punt persones que, per professió, haurien de ser mínimament ponderades; que, mogudes per un antiamericanisme i un antioccidentalisme de gel·laba i kufia, arribin a mostrar-se comprensius, o equidistants, davant l’agressió militar brutal ordenada per un dèspota ensuperbit i sanguinari.
Divendres passat la CUP va fer un comunicat denunciant “les accions militars que pateix el poble d’Ucraïna per part de Rússia i l’OTAN”. ¿L’OTAN ataca els ucraïnesos? Es veu que la CUP també s’apunta a la postveritat.