Mites sobre el sector privat

La intel·ligència col·lectiva s'està convertint en un eslògan destinat a captar l'essència de l'economia del coneixement, en què multituds de persones col·laboren en reptes difícils, aportant cadascuna una cosa diferent. El resultat és l'experimentació i la innovació contínues, cosa que condueix a grans descobriments. I amb la proliferació de la intel·ligència artificial, els participants en aquest procés fins i tot poden no ser humans. No és una idea feliç?

Per molt convincent que pugui resultar aquesta descripció, la nostra narrativa romàntica de com es produeixen els descobriments eclipsa els termes de la col·laboració. Qui hi participa? Qui crea valor, realment? I com es distribueixen les recompenses? Els qui es beneficien de l'statu quo preferirien que no formuléssim aquestes preguntes.

Tot i això, són preguntes pertinents, perquè sovint se subestima a molts dels que contribueixen a la innovació. Els treballadors solen ser ignorats, igual que l'estat. Vaig fer referència a aquest tema al meu llibre The Entrepreneurial State, que analitza la tendència a veure el sector privat com un sector que pren riscos i que crea valor, i a l'estat com un simple amortidor del risc o un impediment per a la creació de valor. Aquest enfocament tradicional ignora el paper de l'estat en el finançament d'innovacions com les vacunes ARNm contra la covid-19.

Llevat que pensem aquestes narratives sobre la creació de valor, la innovació continuarà beneficiant només els accionistes i no a totes les parts interessades –des dels treballadors fins a les comunitats on operen les empreses–. Hem de no només reconèixer que el valor es crea col·lectivament, sinó també garantir que les recompenses es comparteixin de manera més àmplia entre tots els creadors.

Per exemple, els guanys s'haurien de reinvertir en l'economia real, i no utilitzar-se per a recompres d'accions, que van totalitzar 6,3 bilions de dòlars entre el 2010 i el 2019. Per a súmmum dels mals, en el sistema actual, els paradisos fiscals costen als governs 500.000-600.000 milions de dòlars per any en ingressos per impostos corporatius perduts, i la magnitud és encara més gran si també es contemplen els individus adinerats. Aquesta evasió impedeix que totes les parts interessades recullin els beneficis de la intel·ligència i la col·laboració col·lectives.

Per reparar el problema, cal entendre, en primer lloc, de quina manera la intel·ligència col·lectiva condueix a la creació de valor. La col·laboració comporta un intercanvi de coneixement, però si privatitzem el coneixement i la investigació, això esdevé més difícil. Té sentit tenir drets de propietat intel·lectual per incentivar la inversió i la innovació. Però si aquests drets són massa amplis, poden ser objecte d'abús per raons estratègiques. Si són massa forts, l'accés a les tecnologies o les llicències esdevenen més difícils. I si estan massa concentrats, i les eines de recerca bàsica segueixen privatitzades, el descobriment i la innovació es veuran perjudicats. Les patents s'haurien de negociar i regular amb aquestes consideracions al cap. En lloc de servir simplement com una eina per reparar asimetries d'informació –un tipus de falla de mercat–, han de donar forma a un sistema més ampli de governança del coneixement.

Com podria un marc d'intel·ligència col·lectiva genuí alterar l'estructura de les patents (en medicina, per exemple) i altres contractes que determinen com es crea i comparteix el coneixement? Com he dit anteriorment, l'objectiu de tota la nostra activitat econòmica col·lectiva hauria de ser servir el bé comú. Aquest és el principi que hauria de guiar el nostre pensament sobre la col·laboració i la distribució de recompenses.

Quan la riquesa es crea socialment, molts socis en el procés col·laboratiu hauran assumit un risc sense garantia d'un retorn. Per més poderosa que pugui ser la intel·ligència col·lectiva, les falles sempre són una possibilitat. Però quan arriba l'èxit, els retorns haurien de ser compartits de la mateixa manera que els riscos. Si no, l'acord és més parasitari que simbiòtic.

Un ecosistema d'innovació mutualista garantiria que es comparteixin les recompenses monetàries (com passa els programes d'accions); o que es comparteixi el coneixement; o que els preus dels productes finals (com els medicaments) reflecteixin la inversió col·lectiva que hi ha al darrere. Això no sol passar, no només amb els medicaments, tampoc amb les tecnologies digitals i l'energia renovable. Per exemple, moltes empreses d'energia renovable es beneficien de plans impositius generosos, cosa que implica que la població soluciona els seus marges de guanys sense compartir els rèdits.

Al terreny digital, una estratègia de bé comú garantiria que les noves tecnologies com la IA estiguin creant oportunitats per a la creació de valor públic. La diversitat aquí és essencial perquè la innovació es beneficia de diferents perspectives. És per això que Apple va introduir músics, dissenyadors i artistes per ajudar a dissenyar els seus productes.

Trobar solucions duradores per als nostres problemes més grans cada vegada més requereix objecció i negociació. Moltes vegades, els resultats de les polítiques són distorsionats pels que alcen més la veu, els que es poden costejar els millors advocats i els que tenen més poder per influir en la direcció i definir el propòsit de la innovació.

¿La recopilació i l'anàlisi de dades digitals ha de servir perquè uns quants es facin rics o ens hauria d'ajudar a que hi hagi més habitatge disponible i que resulti més assequible? Atès que els consumidors de tecnologia moltes vegades brinden les seves dades personals a les corporacions sense res a canvi, ¿no haurien d'opinar sobre com es desenvolupa aquesta tecnologia?

En les negociacions recents per a un tractat pandèmic global, als països de més baixos ingressos se'ls va demanar que compartissin dades patògenes sense cap garantia que després tindrien accés als productes resultants. Aquestes parts interessades necessiten opinar a l'hora de determinar el futur de la innovació farmacèutica i saber com se'n distribueixen les recompenses.

La realitat de com es crea i es distribueix valor a través de la innovació col·laborativa lamentablement ha esdevingut cada cop menys transparent. Tirant per terra el mite que el valor és creat pel sector privat, i que l'estat, en el millor dels casos, és un amortidor del risc i un gestor de crisi, podem desenvolupar una entesa apropiada de com funciona la innovació. Hem d'adoptar un marc de bé comú. Atesa l'escala dels reptes globals d'avui, ho hem de fer amb celeritat.

Copyright Project Syndicate