Mites de la saviesa convencional
Hi ha proves més que suficients, acumulades durant aquests anys de crisi, que alguns dels supòsits del pensament econòmic dominant són erronis. Entre aquests supòsits destaquen els següents:
1. Cal retallar la despesa pública, inclosa la despesa pública social, per reduir el dèficit i així recuperar la confiança dels mercats. L'evidència mostra que aquestes retallades (la seva intensitat i rapidesa) han estat contraproduents, i han contribuït al descens de la demanda i a la disminució del creixement econòmic. Fins i tot l'FMI ho ha reconegut.
2. Cal abaixar els salaris per augmentar la competitivitat, incrementant les exportacions, la qual cosa ens ajudarà a sortir de la crisi. Altra vegada, les dades no avalen aquesta postura. Els salaris han anat baixant, cosa que ha contribuït al descens de la demanda i a la desacceleració de l'economia. És més, l'increment de les exportacions (que hi ha hagut durant la crisi) no ha causat un revifada de l'economia, que continua estancada, ni tampoc una disminució de l'atur, que és el problema -no només social sinó també econòmic- més important que té el país.
3. Les polítiques d'austeritat són necessàries per salvar l'euro. En realitat, l'euro mai ha estat en perill. La seva salut és robusta, fins i tot excessivament robusta, ja que és més que probable que estigui sobrevalorada, la qual cosa dificulta la recuperació econòmica de l'eurozona. Les constants alarmes sobre el fet que l'euro estava a punt de caure eren arguments utilitzats per pressionar els governs, sobretot els dels països perifèrics, a adoptar polítiques altament impopulars. En realitat, el capital financer europeu, i molt especialment l'alemany (que domina el govern de l'euro), s'ha beneficiat enormement de l'existència de l'euro.
4. La falta de frugalitat i l'excessiva despesa pública dels països perifèrics de l'eurozona són els responsables de la crisi de l'euro. Són aquests països els que han portat el desastre a l'eurozona. L'evidència mostra que tots aquests països tenen estats pobres, amb una despesa pública -incloent-hi la despesa pública social- molt baixa, i que el seu endeutament es deu primordialment a l'escassetat d'ingressos a l'Estat, una escassetat provocada en part per la regressivitat de les seves polítiques fiscals i l'excessiu poder de les forces conservadores sobre els seus estats. Tots aquests estats són poc redistributius. La prova d'això és robusta i contundent.
5. Les polítiques d'austeritat implementades pels estats són les úniques possibles. És fàcilment demostrable que aquesta asseveració no té credibilitat. Hi ha milers d'exemples d'alternatives. L'estat espanyol (tant central com autonòmic), en lloc de retallar 6.000 milions d'euros en sanitat, podria haver anul·lat la baixada d'impostos a les grans empreses financeres, industrials i de serveis, incloent-hi també les que ingressen més de 120 milions d'euros l'any (que representen només el 0,12% de les empreses a Espanya), i hauria aconseguit una quantitat equivalent; o en lloc de retallar 600 milions en els serveis domiciliaris per a les persones amb dependència, podria haver retallat les subvencions a l'Església catòlica per impartir docència de religió a les escoles públiques. L'evidència científica mostra que per cada retallada hi havia una alternativa. El fet que les retallades es focalitzessin en alguns sectors a costa d'altres es deu al diferent grau d'influència que tenen els diferents sectors socials sobre l'Estat.
6. L'elevat deute públic dels estats i les seves dificultats per vendre els seus bons públics es deu a l'excessiva despesa d'aquests estats. Les dades no mostren una relació entre la despesa pública, d'una banda, i els interessos del deute públic, de l'altra, o entre la mida del deute públic i el nivell dels interessos del deute públic. L'evidència científica mostra que la causa principal de l'anomenat problema del deute públic d'aquests estats es deu primordialment a la falta d'un banc central que, comprant el seu deute públic, els protegeixi davant l'especulació dels mercats financers. I aquesta vulnerabilitat va ser imposada als estats quan es va establir un Banc Central Europeu que no és un banc central sinó un grup de pressió al servei de la banca, i molt especialment de la banca alemanya. Aquesta normativa va ser dissenyada per debilitar els estats, i és resultat del domini del pensament liberal en la construcció de les institucions que governen l'euro.
7. Els problemes de l'eurozona es deuen a la falta de lideratge polític. Aquesta asseveració també té poca credibilitat. Avui el govern alemany està germanitzant l'eurozona, imposant als països de la zona monetària (amb la complicitat de les elits governants) unes polítiques d'austeritat encaminades a fer que aquests estats paguin el deute públic que és en mans dels bancs alemanys, entre d'altres. Com va reconèixer Peter Bofinger -economista assessor del govern Merkel- en els seus comentaris al Parlament alemany, l'ajuda financera a Espanya era en realitat una ajuda als bancs alemanys. Avui el govern alemany lidera l'eurozona imposant unes polítiques que afecten negativament el benestar de les classes populars d'aquells països.
8. La millor manera de revifar el crèdit és ajudant la banca. Aquesta postura ignora que el BCE ha prestat a uns interessos baixíssims (menys de l'1%) mig bilió d'euros (sí, mig bilió d'euros) a la banca espanyola i italiana des del desembre del 2011, sense que això hagi tingut cap impacte (repeteixo, cap impacte) en la disponibilitat de crèdit. La banca ha utilitzat aquests diners, entre altres coses, per comprar deute públic dels països de l'eurozona, i molt especialment dels PIIGS (Portugal, Irlanda, Itàlia, Grècia i Espanya), que han generat uns interessos altíssims del 6%, el 7%, el 8% i fins i tot el 12%. No hi ha, però, cap intervenció pública per forçar que la banca doni crèdit.
