Ara que des de la ciutat hem aplaudit la revolta dels agricultors i els ramaders, val la pena preguntar-nos si els aplaudíem a ells o a les nostres frustracions. És un mite, la saviesa pagesa? És un mite, l’arcàdia del camp? La ciutat fa temps, de fet fa segles, que ha idealitzat el món rural: la pau dels camps, la vida connectada als arbres, el cel estrellat. El bon salvatge de Rousseau ha fet forat, igual que la cabana de Thoureau. Qui més qui menys té el somni, a casa nostra associat a l’avi Macià i a les adossades amb jardinet, de la casa i l’hortet. Com més s’urbanitza el planeta, més desig hi ha de natura en l’ésser humà. Fa un segle i mig, des de l’idealisme científic, Ildefons Cerdà va formular la seva síntesi: «Urbanitzar el camp, ruralitzar la ciutat». S’ha avançat més en la primera part del lema que en la segona. El resultat és que els urbanites estressats que podem, fugim els caps de setmana a la recerca del somni natural, disposats a pagar com a peatge els embussos de tornada. La vida pagesa com un miratge efímer i superficial.
I com és la vida pagesa? També està associada al cotxe, a les màquines, a les pantalles, una vida dependent i sota la pressió de la ciutat. Les distàncies físiques i mentals s’han escurçat. La «Catalunya ciutat» somniada pels noucentistes és avui una realitat tot i que no s’hagi fet seguint el seu ideal, sinó a remolc des de fa un segle d’un progrés tecnològic i econòmic més imperatiu que planificat. Gairebé des de qualsevol racó del país es triga menys de dues hores i mitja en arribar a un aeroport des d’on et pots desplaçar a qualsevol lloc del món. Catalunya s’ha fet petita i el món també. Ja no hi ha paradisos naturals perduts. Ara el que tenim és el desig de natura, sí, però alhora la por a perdre els guanys de la civilització: d’aquí que la ficció ens mostri tantes distopies de destrucció urbana i de retorn forçat i caòtic a una natura selvàtica, indòmita.
Som rurals-urbans, i viceversa. Les diferències entre viure al camp i la ciutat no són tantes. En realitat, al camp hi ha poca gent que visqui del camp. A pagès hi ha molt pocs pagesos. Els que aquesta setmana van ocupar Barcelona deuen ser quasi tots els que hi ha: sens dubte, la convocatòria va ser un èxit fabulós. Una altra cosa seran els resultats que s’aconsegueixin. El 1900, a Catalunya la població activa agrària suposava el 44,6% del total, avui és l’1,7%. La superfície agrícola també s’ha anat reduint (ara és el 25,6%) i ha crescut la forestal (63,6%). Qui cuida els boscos? Qui en treu rendiment? L’abandonament és la norma. Els incendis, la conseqüència.
La població resident en nuclis de menys de 5.000 habitants només suposa el 10% del total. Si encara filem més prim, tenim més de 300 micropobles que representen un 35% del territori on viu menys del 2% de la població. Internet i la pandèmia a tot estirar sembla que han aturat la seva tendència a la despoblació, però no l’han revertit. La conselleria de Salut acaba d’oferir més sou als metges i infermeres que vulguin instal·lar-se als CAP rurals, on hi ha una falta endèmica de professionals. Conec una vall perduda al nostre país en què l’última reivindicació és que hi arribi Amazon. El món rural no vol quedar al marge dels beneficis de la ciutat. I hi té tot el dret. Li va la supervivència.
Al Palau Robert de Barcelona hi ha una interessant exposició per conscienciar els urbanites del valor i la gran varietat dels paisatges que té Catalunya. El reclam no és només estètic, no s’apel·la tan sols al romanticisme naturalista. També s’hi pot sentir la veu de pagesos joves que defensen la seva feina. Per a molta gent de ciutat, la vida rural és cosa de museus, de col·leccions etnològiques, de fotos esgrogueïdes, de records dels besavis... i de resorts de turisme rural. No: al segle XXI també hi ha vida pagesa de debò: minoritària, moderna i essencial. Més a tocar de la natura, esclar, però com la vida urbana, també sotmesa a la burocràcia, econòmicament estressada i enganxada a la tecnologia.
