Fracàs. Una dècada sencera separa la visita d’Ursula von der Leyen a Lampedusa de la que va fer-hi José Manuel Durão Barroso, com a president de la Comissió Europea, l’octubre del 2013. Han passat 10 anys entre l’últim desembarcament de milers de migrants arribats a la petita illa italiana i aquella visita de Barroso per retre homenatge a les més de 300 víctimes d’un naufragi que va convertir l’aeròdrom de Lampedusa en una morgue improvisada. “Una cosa és veure-ho per televisió i l’altra és veure-ho aquí. Són imatges que no oblidaré mai”, deia aleshores Barroso, mentre fora de les instal·lacions un grup de persones cridava “vergonya” i “assassins” contra una Europa que sentien que els havia abandonat. Von der Leyen, al costat de Giorgia Meloni, prometia, aquest diumenge, “una resposta europea”.
Però la UE continua sent una realitat molt llunyana vista des d’aquest petit tros de terra volcànica entre Sicília, Malta i Tunísia. És una Europa que porta una dècada aferrada a les polítiques i el missatge de la securització com a única una resposta possible. Només cal veure com França i Alemanya han carregat l’última setmana contra la lentitud italiana en el registre de les persones arribades. París ha endurit el control a les fronteres i Berlín ha suspès l’acceptació voluntària de migrants d'Itàlia.
El caos que es viu a Lampedusa és conseqüència d’un fracàs col·lectiu, d’una concepció equivocada d’Europa i d’unes polítiques que porten més d’una dècada demostrant que són, com a mínim, insuficients –per no parlar de la crueltat i el menyspreu pels drets de les persones que impliquen.
Sobirania. “La història europea està feta de llargues marxes”, deia el pensador George Steiner, feta de migracions i d’exilis com el seu, d’herències de civilitzacions i de cultures. Però la Unió Europea és una construcció, una comunitat imaginada i edificada a partir d’uns interessos i uns principis. L’Europa transitable es fortifica i els murs canvien no només la seva relació amb la resta del món sinó també la idea mateixa que defineix la identitat europea.
L’investigador Hans Kundnani publicava fa poc un llarg article a The Guardian en què explicava com molt del que havia après de la història del projecte europeu “era en realitat un mite –producte d’una mena d'autoidealització de la UE”–. Segons Kundnani, la idea de sobirania, que històricament els partidaris de la integració europea rebutjaven com a anacrònica, s’ha anat reconvertint en una “sobirania europea” que acaba replicant molts tics dels estats nació.
Diversitat. La Unió Europea és una construcció a mida dels estats que la componen. Al llibre Eurowhiteness, que acaba de publicar, Kundnani parla de com aquesta Europa de la diversitat es defineix a partir d’un “nosaltres” i un “ells”; a partir d’eliminar barreres internes per reforçar les externes.
Aquesta comunitat imaginada que és la Unió Europea està sota pressió d’una realitat que no sempre encaixa amb les agendes de les capitals o amb la construcció d’una diversitat que algunes forces polítiques viuen com una amenaça. El repte de la integració europea ha estat sempre, precisament, com garantir “la unitat des de la diversitat”. Però és la institucionalització d’aquesta idea imaginada i construïda d’Europa la que dificulta que el català pugui tenir un espai propi en l'oficialitat comunitària, o la que converteix l’ús de l’abaia –la túnica tradicional dels països musulmans– en un camp de batalla política i religiosa a les escoles franceses, encara que la mesura afecti només unes 300 noies en un país amb 12 milions d’alumnes.
