El mite del concert: quatre apunts

1. En relació al concert econòmic, el nacionalisme basc se sent confortable i legitimat dins d’Euskadi –on ningú no impugna la fórmula–, però incòmode i qüestionat de cara enfora perquè, vist des de l’exterior dels confins bascos, el concert resulta un privilegi flagrant i fins i tot abusiu. Estant així les coses, un bon argument de defensa consisteix a dir que d’altres també haurien pogut tenir-lo, però no el van voler. I aquests “altres”, esclar, no podien ser els andalusos o els murcians; havien de ser els catalans.

2. Mentre al País Basc el concert econòmic va ser una realitat vigent des de la fi de la Tercera Guerra Carlina i que ni tan sols el franquisme s’atreví a suprimir-lo del tot, a Catalunya un sistema com aquell no ha regit mai. Més encara: en tota la literatura reivindicativa que el catalanisme va generar a partir de la dècada de 1880 (el Memorial de Greuges, les Bases de Manresa, el Programa del Tívoli, les Bases de la Mancomunitat, el projecte d’Estatut del 1918, l’Estatut de Núria...), la demanda d’una fórmula fiscal idèntica o semblant al concert de les províncies basques no hi apareix enlloc. Seré més precís: se’n parla una mica durant el bienni 1898-1899, sota l’impacte del Desastre colonial, i ho fan sobretot les corporacions econòmiques (Foment...), que arriben a suggerir un concert econòmic només per a la província de Barcelona, ben lluny de qualsevol plantejament nacionalista. Després, ni un mot fins al 1978.

D’altra banda, en aquella Catalunya de les acaballes del franquisme on fins i tot Convergència es proclamava socialdemòcrata, els pocs aprenents de polític que en tenien notícia consideraven el concert econòmic una fórmula premoderna, una antigalla medievalitzant i egoista, impròpia d’un país avançat, progressista, solidari i fraternal com el nostre.

3. Els debats per tal d’elaborar l’Estatut d’Autonomia de la Catalunya postfranquista es van fer amb la correlació de forces sorgida, primer, de les eleccions espanyoles del 15 de juny de 1977 i, després, de les de l’1 de març de 1979. Això significa que, en vots emesos, els rebuts per les forces nacionalistes –o, si ho prefereixen, d’estricta obediència catalana– es van moure (a la baixa) entre el 27,1% i el 20,5%. Pel que fa als escons obtinguts per aquelles sigles, van ser 14 sobre 47 als comicis constituents, i només 9 a les primeres eleccions ordinàries.

Amb aquesta aclaparadora hegemonia dels partits d’enquadrament estatal (UCD, PSC-PSOE, PSUC-PCE, AP) era debades que, en els treballs de la Comissió dels Vint o en el plenari de l’Assemblea de Parlamentaris, Macià Alavedra o Ramon Trias Farga reivindiquessin per a la Generalitat la recaptació i gestió de tots els tributs pagats a Catalunya (“no estudiar el que Madrid ens ha de donar, sinó el que nosaltres hem de donar a Madrid”, en paraules de Trias). Allò que comptava no eren els arguments, sinó l’aritmètica, i aquesta imposà una lògica de finançament autonòmic i va descartar una lògica de concert o de pacte fiscal. Sembla molt raonable pensar, d’altra banda, que els vots de socialistes i centristes catalans no feien sinó reflectir la convicció prevalent a l’aparell de l’estat segons la qual, per la dimensió demogràfica i econòmica de Catalunya, una fórmula de concert econòmic hi era inviable si és que els números de la Hisenda espanyola havien de quadrar.

4. En relació a allò que el conseller Antoni Castells anomenava divendres passat “l’anècdota Uriarte” (el suposat oferiment per part del ministre d’Hisenda, Jaime García Añoveros, durant l’estiu del 1980, d’un concert per a Catalunya que el conseller Ramon Trias Fargas hauria rebutjat), els interrogants s’acumulen. ¿Per què el govern Suárez havia de fer una oferta d’aquesta envergadura històrica, quan el pacte autonòmic estava tancat i a Catalunya no hi havia cap pressió reivindicativa sobre el finançament? ¿Què hi feia en la trobada el conseller basc Uriarte, si allò era una reunió formal, i no una conversa de passadís o d’avantsala? Una oferta seriosa sobre un tema de tantíssima transcendència, ¿no hauria hagut de transitar en primer lloc, i directament, d’Adolfo Suárez a Jordi Pujol?

Més preguntes: aquells que donen pàbul a la pel·lícula de l’oferiment refusat, ¿recorden o coneixen quina era la situació política del president Suárez l’estiu del 1980? ¿Saben que, a finals d’aquell maig, havia superat amb prou feines la moció de censura presentada pel PSOE, de la qual sortí aïllat i afeblit? ¿Tenen notícia de la irreversible crisi desfermada en el si de la Unión de Centro Democrático, crisi que al cap de quatre mesos desembocaria en la dimissió del president? ¿Han sentit a parlar del “soroll de sabres” que aviat havia de culminar en el 23-F? ¿I creuen que, enmig d’aquell naufragi, Suárez podia tenir la gosadia i la força política per pretendre posar potes enlaire tota l’arquitectura fiscal espanyola?

Hi ha gent el lema de la qual deu ser: “que la realitat no ens arrabassi cap ocasió de titllar el nacionalisme català de victimista”.