1. Miratge. ¿Serà el mite del centrisme el que s’acabarà carregant la democràcia representativa? Els furors centristes que han sorgit de la crisi de les dretes i de les esquerres de postguerra (democratacristians, conservadors, liberals, socialdemòcrates i comunistes) acabaran servint al poder a l’extrema dreta? No oblidem els fonaments estructurals de les democràcies europees modernes. Primer, la burgesia i el proletariat (la classe obrera, si ho preferiu) com a factors d’articulació social en la lògica del capitalisme industrial. Segon, el principi de la meitat més u del vot (transformada en escons) com a criteri del repartiment i de l’accés al poder. Quin paper tenia en aquesta lògica el centrisme? Era el modest complement que ajudava a sumar a un cantó o a l’altre des d’una presumpta disposició d’operar en doble valència, encara que la tendència era caure del cantó de la dreta. Només excepcionalment, arriba a construir un pont en el centre de l’escena política en situacions de crisi dels partits clàssics. Un fenomen que acostuma a anar acompanyat de l’aparició dels populismes. I aquí estem.
Des del final del capitalisme industrial els partits d’inspiració burgesa han perdut capacitat d’articular el vot d’uns sectors socials que ja no són el que eren i van en cerca de nous actors. Ara mateix, són els populismes d’extrema dreta construïts sobre la desconnexió de les classes mitjanes respecte dels partits que les articulaven els que més se’n beneficien. Els populismes reaccionaris juguen amb avantatge, en la mesura que les promeses de redempció de l’esquerra han desaparegut davant la rotunditat del fracàs dels sistemes del socialisme real. Aquest declivi asimètric va semblar que donava aire als que se situaven en els flancs moderats de dreta i d’esquerra, com si fos possible trobar un lloc transversal de confluència. Ha resultat ser un miratge. Un fracàs que s’està fent visible en forma de retorn a la confrontació. En les democràcies occidentals, però també en la política global, amb Putin i l’extrema dreta buscant punts de trobada.
2. Bipartidisme. I és en aquest moment que els Estats Units i França esdevenen un cop més emblemàtics. Donald Trump, un delinqüent avalat pel Tribunal Suprem, munta sobre la frustració social per tornar al poder. El fracàs de Macron retorna el país a la dinàmica dreta-esquerra que el president creia superada. La dreta sociològica, que s’ha sentit agredida o abandonada per qui creia que amb la veritat tecnocràtica n’hi havia prou per dominar els esperits, s’ha venjat posant-se en mans de Le Pen, capaç de drogar el personal amb la grandeur de la pàtria. A l’altre cantó, malgrat que l’històric partit socialista de Mitterrand encara no ha sortit de la seva ressaca i que la France Insoumise està ancorada en les lletanies d’una retòrica antiquada que Melenchon encarna, el Nou Front Popular ha superat el centrisme i encara la segona volta com única alternativa a l’extrema dreta.
Una vegada més el centrisme ha acabat fent figa, sedueixen amb la moderació, però irriten a la ciutadania amb l’elitisme tecnocràtic des del qual afronten la dura realitat. I guanya qui crida més. Estem tornant el bipartidisme clàssic? Caldrà passar el xarampió RN perquè la dreta torni el seu lloc natural i l’esquerra es reconstrueixi? O ja no hi serem a temps si les extremes dretes es van apoderant d’Europa?
3. Ressentiment. De fet, estem davant d’una mutació que ja va anticipar Claus Offe i que podem descriure així: el model socialdemòcrata condicionava els processos econòmics a les decisions polítiques i donava veu a les classes populars per assegurar certa redistribució i equilibri social. El model liberal va incidir en la incompetència de la política per actuar sobre els mercats, va desacreditar l’Estat, donant-li un paper auxiliar de proveïdor de serveis, d’infraestructures i de garanties policials i judicials, convertint en sospitoses les demandes de participació i mobilització social i estimulant la passivitat i la indiferència. L’aliança entre els procediments de govern liberal i les ideologies neoconservadores (model Trump) encarregades d'explotar el ressentiment de l’Homo economicus han marcat l’evolució cap a l’autoritarisme postdemocràtic. I fins i tot el primer de la classe, Emmanuel Macron, ha quedat desbordat. François Mitterand va tenir dos primers ministres de dretes (Jacques Chirac, 1986-1988) i Edouard Balladur (1993-1995), i el mateix Chirac en va tenir un d’esquerres la major part del seu mandat, Lionel Jospin (1997-2002). Eren els equilibris de la V República, el bipartidisme imperfecte. Macron es troba a punt d’inaugurar una dinàmica nova: el traspàs a l’extrema dreta, que fins ara sempre havia quedat marginada.
