El mite del capitalisme verd

Les onades de calor, les inundacions, les sequeres i els incendis forestals estan devastant comunitats arreu del món, i esdevindran més intensos. Si bé els negacionistes del canvi climàtic continuen sent poderosos, la necessitat d'una acció urgent avui es reconeix molt més enllà dels cercles activistes. Els governs, les organitzacions internacionals i fins i tot les empreses i les finances estan canviant d'actitud davant el que és inevitable –o almenys això sembla.

De fet, el món ha perdut dècades debatent plans de comercialització de carboni i rètols financers "verds", i la moda actual consisteix simplement en dissenyar estratègies de protecció sofisticades ("compensacions de carboni"). Una "compensació" pot servir als actius individuals, però farà poc per evitar el desastre climàtic que ens espera a tots.

L'adopció del "capitalisme verd" per part del sector privat sembla ser un altre artefacte per evitar un reconeixement del problema com correspon. Si els líders empresarials i financers parlessin seriosament, admetrien la necessitat de canviar el rumb dràsticament per garantir que aquest planeta segueixi sent hospitalari per a tota la humanitat ara i en el futur. Això no té a veure amb substituir actius marrons per actius verds, sinó amb compartir les pèrdues que el capitalisme marró ha imposat a milions de persones i amb garantir un futur fins i tot als més vulnerables.

La noció capitalisme verd dona a entendre que els costos d'abordar el canvi climàtic són massa elevats perquè els governs els assumeixin tots sols, i que el sector privat sempre té millors respostes. En aquest sentit, per als defensors del capitalisme verd, l'aliança público-privada garantirà que la transició d'un capitalisme marró a un capitalisme verd no tingui costos. El fet d'invertir amb valors reals de manera eficient en noves tecnologies impedirà, suposadament, que la humanitat caigui a l'abisme.

Però això sona massa bé per ser veritat. L'ADN del capitalisme fa que no sigui adequat per bregar amb les conseqüències del canvi climàtic, que en gran mesura és el resultat del mateix capitalisme. Tot el sistema capitalista es basa en la premissa de la privatització dels guanys i la socialització de les pèrdues –no d'una manera maliciosa, sinó amb la benedicció de la llei.

La llei ofereix llicències per externalitzar els costos de saquejar el planeta a qualsevol que sigui prou intel·ligent per crear un fons o una entitat corporativa abans de generar contaminació. Encoratja el no compliment de les responsabilitats ambientals generades mitjançant una reestructuració en fallida. I fa que països sencers resultin ostatges de regles internacionals que privilegien la protecció dels guanys dels inversors estrangers per sobre del benestar del seu propi poble. Diversos països ja han estat demandats per empreses estrangeres segons el Tractat de la Carta de l'Energia per intentar reduir les seves emissions de diòxid de carboni.

Dos terços de les emissions totals des de la Revolució Industrial han estat produïdes per només 90 corporacions. No obstant això, encara que els gerents dels pitjors contaminadors del món estiguessin disposats a implementar una ràpida descarbonització, els seus accionistes s'hi oposarien. Durant dècades ha regnat la premissa de la maximització dels guanys dels accionistes, i els gerents han après que si es desvien de l'ortodòxia seran demandats per violar les seves obligacions fiduciàries.

No sorprèn, llavors, que les grans empreses i les grans finances ara defensin la divulgació climàtica –revelar els prejudicis climàtics que causen– com una sortida. El missatge és que els accionistes, no els gerents, han d'esperonar el canvi de conducta necessari; les solucions s'han de trobar a través del mecanisme de preus, no de polítiques basades en la ciència. El que queda per respondre és per què els inversors amb una opció de sortida fàcil i molt protegits per les lleis s'haurien de preocupar per prevenir un dany futur provocat per algunes companyies de la seva cartera.

Òbviament, hi ha una necessitat de canvis més dràstics, com ara impostos al carboni i una moratòria permanent sobre l'extracció de recursos naturals. Però aquestes polítiques moltes vegades es descarten com a mecanismes que distorsionarien els mercats, tot i que el seu concepte de mercats és una idealització que no existeix al món real. De fet, els governs han subsidiat generosament indústries de combustibles fòssils durant dècades: s'hi van gastar 5,5 bilions de dòlars (pre i postimpostos), o el 6,8% del PIB global, el 2017. I si les companyies de combustibles fòssils alguna vegada es queden sense guanys per compensar aquestes exempcions tributàries, simplement poden autovendre's a una companyia més rendible i recompensar així els seus accionistes per la seva lleialtat.

El guió per a aquestes estratègies està escrit des de fa molt de temps a la llei de fusions i adquisicions.

Però la mare de tots els subsidis és el procés centenari de codificar capital legalment a través de la llei de propietat, d'empreses, de dret fiduciari i de fallida. És la llei, no els mercats o les empreses, la que protegeix els propietaris d'actius de capital encara que ells encolomin a altres enormes responsabilitats.

Els defensors del capitalisme verd esperen seguir amb aquest joc. És per això que ara estan fent lobi amb els governs per subsidiar la substitució d'actius de manera que, en la mesura que baixi el preu dels actius marrons, el preu dels actius verds augmenti per compensar els tenidors d'actius. Un cop més, el capitalisme té a veure amb això. Si representa o no la millor estratègia per garantir l'habitabilitat del planeta és una qüestió totalment diferent.

En lloc d'abordar aquestes qüestions, els governs i els reguladors un cop més han sucumbit al cant de sirenes dels mecanismes amigables amb el mercat. El nou consens posa el focus en la divulgació financera perquè aquest camí promet un canvi sense haver d'executar-lo. (Resulta que també genera ocupació per a indústries senceres de comptables, advocats i consultors d'empreses amb poderosos exèrcits de lobis propis.)

Era d'esperar que el resultat hagi estat una onada d'enverdiment. La indústria financera ha abocat alegrement bilions de dòlars en actius catalogats com a verds que van resultar no ser tan verds. Segons un estudi recent, el 71% dels fons catalogats com ESG (que suposadament reflecteixen criteris ambientals, socials o de governança) estan alineats negativament amb els objectius de l'Acord de París.

Ens estem quedant sense temps per a aquests experiments. Si enverdir l'economia realment fos l'objectiu, el primer pas seria eliminar tots els subsidis directes i els subsidis impositius per al capitalisme marró i ordenar que s'interrompi la "proliferació" de carboni. Els governs també haurien d'imposar una moratòria a la protecció d'empreses que contaminen, els seus propietaris i els seus inversors, fent-los a tots corresponsables de danys ambientals. De passada, aquestes mesures també eliminarien algunes de les pitjors distorsions del mercat.

Katharina Pistor és catedràtica de dret comparat a la Universitat de Colúmbia

Copyright Project Syndicate