La missa clandestina (1933)
La tria de J. M. CasasúsAquella capella de Sant Jordi de la Generalitat, fina i graciosa com una capsa de bombons, és molt visitada pels turistes i només es tanca subreptíciament dos dies l’any, el dia de Sant Jordi i el dia de l’aniversari de la mort d’En Prat de la Riba. I es fa, cada vegada, un gran misteri al voltant d’aquesta clausura: se’n parla en Consell i es donen ordres secretes a l’oficina de cerimonial. I sembla que, tant el dia de Sant Jordi com en el de l’aniversari de la mort d’En Prat de la Riba, un capellà i un escolà que es lleven a punta d’alba pugen, sense fer fressa ni donar escàndol, per l’escala gòtica, es fiquen a la capella i, comptant amb el degut permís d’importants sapastres, s’hi tanquen amb pany i forrellat, i diuen, cuita corrent i d’amagatotis, una missa clandestina, i després d’aquella missa clandestina no se’n sap res i està rigorosament prohibit de parlar-ne, no fos cas que a l’esquerranoide se li encenguessin les sangs i que qualsevol Canturri o qualsevol Riera de Martorell plantegés una interpel·lació al Parlament i, tot recordant que la Generalitat és laica, demanés que fos tapiada amb un mur de pedra de set colzes de gruix aquella capella de Sant Jordi, eventualitat -han reconegut els sapastres- que seria molt pitjor que el règim de curiositat turística a què actualment està sotmès, gràcies a la magnanimitat del senyor Macià. Sota la presidència i la responsabilitat del senyor Macià, la capella de Sant Jordi podria definir-se en la forma següent, que segurament el Consell aprovaria per unanimitat: “cofurna gòtica on es conserven cert nombre de mobles, entre ells una estatueta que representa un ciutadà apel·lat Sant Jordi.” Tan laic com la definició és el reglament de la capella: podrà ésser visitada tot l’any -sembla que ha acordat el Consell- menys quan funcioni. Aquest és el greuge que el senyor Macià ha fet a missenyor Sant Jordi: considerar-lo com una atracció turística. Aquest és el concepte que el senyor Macià té dels sants, homes que han tingut més caràcter que el senyor Macià i, per tant, són molt més famosos que el senyor Macià. ¿Li plauria, al senyor president, d’ésser tractat i ensenyat al públic com una curiositat turística, com tracta ell el seu camarada d’armes Sant Jordi? ¿Li faria molta gràcia al senyor president de saber ara mateix que les ànimes piadoses que un dia -que, sincerament, desitjo molt llunyà- vulguin pregar per la seva ànima ho hagin de fer d’amagatotis, clandestinament? Doncs s’hi exposa. I estigui segur, senyor president, que quan sigui a l’altre món, si ho necessita i es veu més desemparat i nuet que el més humil dels humils, si arreplega alguna missa, encara serà dels amics d’En Prat de la Riba, als quals vostè, en dia tan solemne com el de l’aniversari de la mort d’aquest patriota, va prohibir d’assistir a la missa que, clandestinament, es va dir, de bon matí, a la capella de Sant Jordi. [...]
