A cals Mishima estan de dol, com hi estan la música i la cultura catalanes, per la mort de Marc Lloret, teclista de la banda i un dels seus fundadors, com s'ha dit. Lloret ha mort d'un càncer als 51 anys, més que prematurament, quan amb tota probabilitat el seu talent encara podia i havia de donar les millors obres. Això que dic, per descomptat, no lleva cap valor a les ja fetes: per mèrits més que demostrats, Mishima és una de les formacions més importants de la música popular en català del darrer quart de segle, i això ha estat així per mor de la conjunció de les personalitats que formen el grup (Dani Vega, Xavi Caparrós, Alfons Serra, el mateix Lloret), liderades pel cap i la sensibilitat de David Carabén, el frontman impassible. La història del grup va començar l'any 1999, i els set discos que han publicat fins ara en català (més els dos inicials, que van ser en anglès i amb alguns temes ja en català) són un goig per a qualsevol que s'hi acosti amb les orelles obertes i el cor a la mà, que és com fan l'efecte els Mishima d'afrontar gravacions i concerts.
A la cultura catalana, sovint els músics viuen i componen molt a prop de la literatura i la poesia. Des de Sisa i Riba i Guillermina Motta i Núria Feliu i la Nova Cançó i Miquel Gil fins a Manel, Antònia Font, Roger Mas, Zoo, Salvatge Cor, Maria Hein, Alanaire i Ofèlia Drags, per mencionar només alguns noms, el lligam entre la música i les lletres és essencial: bé perquè els músics adapten textos de poetes i escriptors, bé perquè hi fan al·lusions o homenatges, bé perquè ells mateixos tenen cura especialment d'escriure bones lletres per als seus temes. Des del nom mateix de la banda, que fa referència a un dels escriptors japonesos més importants del segle XX, Yukio Mishima, fins a les picades d'ullet a poetes com Joan Vinyoli (al títol del disc Ara i res), a músics poetes com Stephin Merritt (la versió del tema El llibre de l'amor, inclosa al darrer disc, L'aigua clara) o a poetes del cinema com Dreyer (al videoclip del tema Tot torna a començar, que obre un dels seus àlbums més celebrats, Ordre i aventura), passant per una iniciativa com La Nit de les Roses (un concert que els Mishima ofereixen el dia abans de Sant Jordi, acompanyats per escriptors que comparteixen escenari amb ells llegint els seus textos, o els d'altres autors), la cosa literària dels Mishima és més que manifesta. Sense que això els converteixi en una banda arty, ni pedant ni pretensiosa, ni els resti afortunadament ni una mica de gràcia ni de ganxo popular.
En fi, aquest article només respon a una vella voluntat d'escriure que els Mishima fa temps que són una part important de la música del nostre temps, i per tant també de les nostres vides. Ara aquesta voluntat s'ha tornat necessitat, ja massa tardana, d'agrair-los la música que han fet i la que han de fer. O sigui que gràcies, David Carabén, gràcies a cadascun dels membres de la banda, i moltes gràcies, molt especialment, Marc Lloret. Potser tu mai has tingut un amic imaginari...
