Misèries, anacronismes i canvis
1 . EMPASTIFAR. El numeret d'Alícia Sánchez-Camacho contra la policia autonòmica és una fugida d'Estat, una negació de les institucions catalanes. No vull que la policia catalana em protegeixi, com a manera de posar-la sota sospita. Si la diputada del PP té algun problema amb la policia autonòmica, té dos camins: demanar explicacions en seu parlamentària als responsables pertinents, si el problema és polític; anar al jutjat de guàrdia, si hi veu alguna acció delictiva. La resta és soroll. A Sánchez-Camacho li agrada exhibir privilegis: ella pot triar policia, cosa que no poden fer la majoria de ciutadans. I li agrada fer soroll, perquè és l'estratègia que té encarregada: la desqualificació permanent. El problema és que aquestes conductes són contaminants: ho empastifen tot. I generen respostes al nivell de la provocació. No és el paper d'un responsable policial actuar com un polític i fer una declaració pública per dir i repetir que la senyora Camacho ha mentit. L'estratègia del PP des de l'11-S passat és molt clara: pressió constant sobre el sobiranisme i sobre les institucions catalanes. L'objectiu és conegut: fer caure Artur Mas, perquè estan convençuts que sense el president es podrà tornar a l'escenari de la conllevancia de sempre. Camacho és un instrument d'aquest joc. El fa amb molt de gust perquè li agrada fer-se veure, independentment de com se la vegi. La feina de Camacho és degradar la situació, la de Montoro asfixiar econòmicament i la de l'entorn de la Moncloa aïllar Artur Mas. Seria interessant saber qui fa creure a Rajoy, des de Catalunya, que sense Artur Mas tot seria més fàcil. Sabríem a què juga cadascú. I sabríem qui són els brillants estrategs que creuen que un problema polític com el que hi ha sobre la taula es pot resoldre amb un simple canvi de persona.
2 . FALDILLES. Cent quinze homes d'edat provecta estan tancats a la Capella Sixtina per elegir papa. Ironies de la vida, vesteixen faldilles, encara que en diuen sotana. Ni una sola dona participa d'aquest superespectacle mediàtic del Vaticà. En ple segle XXI, una institució amb vocació universal exclou la dona de qualsevol lloc de poder i gairebé ningú hi dóna importància. Entre el descomunal espai que els mitjans de comunicació dediquen al conclave, buscar una referència a aquesta escandalosa discriminació és com trobar una agulla en un paller. ¿Com podem indignar-nos del destí de les dones en l'islam i guardar un silenci clamorós sobre el paper residual que els atorga l'Església catòlica? El món occidental treballa amb uns instruments de mesura molt marcats.
3 . DONES. La periodista americana Hanna Rosin ha escrit: "El final dels homes. Comença el temps de les dones". Hannah Rosin funda el seu argument en tres factors de canvi que s'aprecien en les societats avançades: les dones estan obtenint molt millors resultats que els homes en el món acadèmic; l'evolució de l'economia sembla anar cap a una pèrdua de pes dels bastions del treball masculí -la construcció i la indústria en general-; la dona és més flexible i més capaç d'adaptar-se als canvis que l'home. Caldrà veure com evolucionen els indicis de Rosin per conèixer la dimensió del canvi. Però del que no hi ha dubte és que hi ha molts llocs, i no només al Vaticà, on no es vol fer cabal d'aquesta evolució de les coses.
4 . LLIBERTAT. Hi ha frases precises com trets al centre de la diana. Aquesta d'Alexis de Tocqueville talla d'arrel els discursos vacus sobre la llibertat amb què s'omplen la boca polítics i ideòlegs de tota mena. Diu així: "El que cerca en la llibertat altra cosa que ella mateixa està fet per servir".
