Misèria de l’electoralisme

1. Desmarcar-se. Quan un any arrenca políticament com a any electoral, anem arreglats. Vol dir que seran notícia els gestos i la cridòria dels aspirants molt més que la política en si, que quan es fa amb responsabilitat i sensibilitat pot arribar a ser prou digna, malgrat que sempre estigui rosegada per vicis estructurals, el principal dels quals és la pèrdua de la noció de límits, que fa confondre l’interès general amb l’interès de part. I que és al rerefons d’una tendència espontània a exercir el poder d’una manera patrimonial, com si el que mana fos, temporalment, propietari de l’estat.

Certament, per governar s’han de guanyar les eleccions. Aquesta és la principal tasca dels partits polítics, i la guerra és a totes perquè el que no suma es queda en un irritant paper secundari –l’oposició– que no és senzill d’exercir amb una certa grandesa. Les campanyes llargues no acostumen a ser gaire edificants. I aquesta, que pot anar escalonant fites fins al 2024, pot ser especialment patètica. De moment, ja hem vist un parell de senyals inquietants. Un a Barcelona, l’altre a Cadis però mirant a tot Espanya.

A la capital catalana, Jaume Collboni, candidat impenitent del PSC, es despenja del govern de la ciutat –del qual era primer tinent d’alcalde, és a dir, número dos– “per tenir llibertat per explicar el seu projecte”, tot mantenint el seu grup al govern de la ciutat. ¿És possible desmarcar-se d’un govern i d’una política que s’ha compartit durant tota la legislatura? ¿Serà creïble quan critiqui polítiques que ell ha validat? La por a perdre fa estralls. I tot fa pensar que Collboni tem una polarització de la campanya entre Colau i Trias que li resti possibilitats. Conforme a la inèrcia del PSC dels últims anys, el candidat es desplaça cap a la dreta per disputar al candidat de Junts el vot anomenat moderat, el que ha rondinat durant aquests anys, amb molta complicitat mediàtica, sobre els projectes que Colau i Collboni han compartit. Embolica que fa fort. La interpretació és lliure. Però el gest és equívoc i podria tenir com a conseqüència que Trias i Collboni, en repartir-se un potencial espai compartit, en sortissin tots dos perjudicats.

2. Mirar enrere. Des de Cadis, des de l’oratori de Sant Felip Neri, on es va firmar la Constitució de 1812 (què en deu pensar la rància dreta espanyola?), Feijóo fa un seguit de propostes, de les quals sobresurt una obsessió de la dreta: que es decreti guanyador de les eleccions el que arribi primer, encara que quedi a distància de la majoria absoluta, restringint al mateix temps el poder del consistori. Pura propaganda, perquè requeriria modificacions constitucionals impossibles sense l’ajuda del PSOE. Però, en tot cas, significatiu de les inquietuds de Feijóo. Seria la manera que el PP pogués governar sense comptar amb els vots de Vox, encara que després els necessités en el dia a dia. I sobretot recuperaria el gran mite de la Transició: el bipartidisme PP/PSOE, que va donar els mandats autocràtics de Felipe González i de José María Aznar, és a dir, el felipisme i l’aznarisme, en què els partits marginals eren pocs i decoratius. Un moment genuí –i per a molts, capital– del règim, en què a l’ombra de la política els diversos poders que estructuren la societat, començant per l’econòmic, se sentien còmodament integrats en el sistema.

I tanmateix la legislatura actual, amb els dos grans partits disminuïts i una proliferació d’opcions alternatives, ha tingut un desenvolupament prou raonable. Amb una majoria plural i complexa que ha estat capaç de mantenir el rumb fins ara, a empentes i rodolons, és a dir, fent política, amb innovacions legislatives importants en matèria de gènere, igualtat i costums, que en el vell bipartidisme difícilment haurien prosperat.

Sigui com sigui, l’èxit de l’any electoral dependrà de com sortim de preparats per a un moment en què les democràcies viuen “en risc de recessió”, com comentava Martin Wolf al Financial Times. I, com ens han recordat els sindicats aquesta setmana, el treball, la sanitat i l’educació haurien de ser les prioritats absolutes dels poders públics si es vol realment parlar de prosperitat per a tots.