Miró, Tàpies, Barceló
Agafes el cartell del 25è aniversari del Barça i hi veus els feliços anys vint i la influència modernista reflectits en el cartell de Josep Segrelles. I et mires el cartell de Sebastián Rey del 1949, pel 50è aniversari, i et transmet tota la grandiloqüència pètria franquista, llorers inclosos, malgrat que les cartilles de racionament encara funcionaven.
Però el 1974 el gerent del club, Armand Carabén, va fer un gir en la tradició quan va decidir no encarregar el cartell dels 75 anys a un destacat cartellista sinó al pintor viu del moment més important del món. Carabén i el galerista Gaspar eren amics, Gaspar li va suggerir la idea d’anar a buscar Joan Miró i la resta és història. Et mires aquell escut sortint d’aquella mena d’ull i hi veus... Miró.
El cartell de Miró va triomfar per trencador (faltava un any perquè morís Franco, era el moment de trencar), fins al punt que el cartell del Mundial de Futbol que Espanya va organitzar el 1982 també li van encarregar a Miró per fer-se els moderns. Amb aquests antecedents, quan va arribar el centenari el 1999, Josep Lluís Núñez va mirar de reüll la decisió del 1974, i no va voler ser menys. Aleshores, la corona estava en mans d’Antoni Tàpies, i Tàpies va firmar aquell cartell ensopit amb creus i fletxes en què veus... Tàpies.
Els cartells de Miró i de Tàpies ens parlen d’una època de la història de l’art, la seva, i amb el de Miquel Barceló, escollit amb el mateix criteri, passa i passarà igual. Després del primer impacte, fa un parell de dies que me’l vaig mirant i cada dia me l’he fet més meu, i el trobo més viu i esclatant en tots els sentits. Parla de Barceló, però també parla dels colors de la samarreta, que no és poc. Perquè tractant-se del cartell dels 125 anys, hauria quedat molt malament que el jugador bellugadís portés la segona o la tercera equipació.