1. M’havia reservat la darrera contraportada de l’any per comentar els discursos televisats de Nadal del rei d’Espanya i del president de la Generalitat. Però, un cop sentits i païts, he canviat d’opinió. Felip VI va fer un sermó indigne i indignant, allunyat de la realitat. Salvador Illa va debutar en el càrrec amb un parlament summament tristoi. L’un va demostrar el que ja sabem, que no toca de peus a terra ni quan li tiren fang a la cara. L’altre va evidenciar un sucursalisme sense complexos que tampoc no va sorprendre ningú. Ni suc, ni bruc. Després de sentir les paraules compromeses, sinceres i valentes d’Aitana Bonmatí en recollir la Creu de Sant Jordi, tota la resta encara sembla més descafeïnat, intranscendent i burocràtic. No val la pena que tanquem el 2024 de mal humor. És per això que aprofito la darrera columna per treure’m el barret davant de dues persones que sí que valen la pena. Mirna Lacambra i Salvador Sunyer han eixamplat la base de la cultura a Catalunya durant dècades, han treballat amb desfici per fer créixer dos projectes creats per ells mateixos i, ara que l’èxit de les iniciatives respectives sembla perpetu, han decidit plegar. L’edat i la casualitat ha volgut que tots dos anunciessin el pas al costat en aquest inici d’hivern.
2. Quan Salvador Sunyer es va inventar el Temporada Alta, a Girona, Barcelona era la capital del món, tot just acabats els Jocs Olímpics de 1992. En aquell moment, El Celler de Can Roca encara no tenia ni una estrella Michelin i Salt no era al mapa gastronòmic mundial. El Girona de futbol maldava per no baixar a Tercera Divisió. I de cop i volta, va sorgir la idea i la van tirar endavant, amb abnegació i tossuderia. Amb els seus socis Domènech i Masó, Sunyer va fundar Bitò Produccions, l’empresa de producció que gestiona el Temporada Alta. El nom ja va ser el primer encert per a un festival que ha anat creixent de manera exponencial. D’aquells quatre espectacles del primer any, representats al Centre Cultural La Mercè, als 110 espectacles d’enguany, que han dut, com a conseqüència, fins al lògic rècord d’espectadors. 60.436 persones, en disset escenaris, durant onze intenses setmanes. Un festival de tardor que dona vida a una ciutat i que emociona tot un país. Un miracle teatral. Què més es pot demanar? Després de triscar de valent durant 33 anys, avui hi ha bufetades de les companyies per estrenar els seus muntatges al Temporada Alta, tothom hi vol dur les seves produccions, a un Festival de tant prestigi. I per voluntat del mateix Sunyer, Girona no s’ha quedat reclosa en la cosa de la catalanor per a catalanets, sinó que s’ha convertit, també, en un referent en el programa internacional. Fa tot just un mes hi vaig anar a veure el monòleg, més aplaudit que reeixit, de Toni Servillo. Aquell vespre em vaig adonar d’un fenomen que m’havien comentat. El Teatre Principal és molt bonic, però té un aforament limitat. Tal vegada, per a grans muntatges, a Girona li cal construir un teatre amb molta més capacitat.
3. Mirna Lacambra és una dona vinculada a les seves dues grans passions. L’òpera i Sabadell. Ara, als 91 anys, ha decidit deixar la direcció d’Òpera a Catalunya, després de 42 anys de portar la batuta d’una passió vital. La de difondre i emocionar gent de totes les butxaques. Sense ella, l’òpera hauria quedat, segurament, com un espectacle exclusiu del Liceu. Gràcies a la seva empenta i amb absolut coneixement del sector, com a soprano reputada que fou i com a formiga constant en la feina, ha tingut l’encert de popularitzar l’òpera i dur-la per tot Catalunya, amb repertoris, músics i elencs de cantants que han fet el gaudi de molta gent durant moltes dècades. Com en el cas de Salvador Sunyer, la seva dèria ha aconseguit descentralitzar la cultura, ha donat feina a molta gent i ha fet feliços molts espectadors. Bravo, brava, i moltes gràcies.
