Sí, miri, bona nit / Un gol a la cultura
Sí, miri, bona nit
Celestino Corbacho, que va ser el ministre de Treball que va revelar que el diner negre existia des dels Reis Catòlics, ahir va afirmar que Pere Navarro “ha estat a l’altura del que necessitava el partit”. Esclar que Corbacho, l’exministre d’un crac anomenat ZP, mai no ha destacat per fer lectures gaire fidels de la realitat. Ell mateix va assegurar, el gener del 2009, que l’atur, a Espanya, no arribaria als quatre milions de parats. El PSC necessitava molt més de Pere Navarro. Un polític de bona fe, que no ha tingut la murrieria que s’estilava a Nicaragua, que s’ha embolicat amb el dret a decidir (sí però no, no però sí), massa pendent d’agradar a Ferraz mentre perdia Catalunya, que ha brindat amb Rivera i Sánchez-Camacho però ha castigat de cara a la paret Geli, Elena i Ventura com en un parvulari antic, que va muntar una fantasia perversa per una hòstia de comunió i, sobretot, que ha anat pel món amb la ingenuïtat d’un comercial que ha de vendre un producte -el federalisme- que molt poqueta gent li volia comprar. En dos anys i mig, adéu-siau. “Sí, miri, bona nit”.
Dit això, què és pitjor: ¿sostenir que no plegaràs i al cap de dotze dies, després d’adonar-te que cada dia estaves més sol, renunciar al càrrec; o bé, en un rampell del Campell, dir que te’n vas i, en adonar-te que ets més prescindible del que et pensaves i que s’acaben les prebendes, fer un aquí no ha passat res i xiular mirant cap a una altra banda? La marxa enrere sempre és empipadora, per a totes les parts. Aznar va vaticinar que abans es trencaria Catalunya que Espanya. Quan ho va dir, vam dubtar si era un desig o una profecia. Ara sabem que era una informació. És veritat que el PSC està trinxat i que Convergència tendeix a la Desunió però, al capdavall, els que estan vivint les hores més tristes -Navarro i Duran- són els que s’han socarrimat les celles per una tercera via que, per molts, és una via morta.
Un gol a la cultura
Qui no plega és Joseph Blatter. El soprano del futbol acaba d’anunciar que es presenta per cinquena vegada com a president de la FIFA. No hi fa res que ahir inaugurés un Mundial amb estadis per acabar, que sigui el màxim responsable del parc temàtic del suborn i que ara vulgui tirar enrere la designació de Qatar per donar el Mundial del 2022 a Anglaterra i, en el súmmum del cinisme, no sortir-ne esquitxat. És la força del futbol i d’uns seguidors a qui els agrada tant l’esport que s’obliden dels seus dirigents. Un Mundial és el paradigma d’aquest tsunami. Peter Osgood, un futbolista anglès que va jugar a Mèxic 70, va dir allò de “les dones hi són sempre, però el Mundial de futbol és només cada quatre anys”. Una sentència masclista al nivell de les moltes que Blatter ha deixat anar durant el seu mandat.
En Jaume Figueras, el comunicador que ens ajuda a gaudir del cinema, m’explicava fa pocs dies que els exhibidors, durant el Mundial, miren de programar allò que ells en diuen “pel·lícules femenines”. Saben que els homes es queden a casa mirant un captivador Iran-Nigèria mentre elles se’n van a veure la pel·lícula que els ve de gust. El que caldria esbrinar és, mirant la cartellera d’avui, què es considera cinema femení. El clixé sempre és criticable, però d’ençà que el business is business cadascú mira pel seu negoci. Fins al punt que hi ha dos cinemes de Barcelona que han decidit tancar les seves sales mentre duri el Mundial. Han fet números i han vist que els sortia més a compte abaixar la persiana i donar vacances als seus treballadors que obrir la taquilla i fer uns quants quilos de crispetes que no es menjaria ningú. Per cert, als cinemes Casablanca dels Jardinets de Gràcia, que porten alguns anys tancats però que mantenen l’aspecte com si cada tarda haguessin d’obrir, m’han assegurat que hi posen un supermercat. Un altre gol a la cultura.
