Una taula intersectorial per a l’escola
Fa molt temps que des de determinats sectors educatius reclamem una visió sistèmica i una organització en xarxa per abordar els reptes, que diem que l’escola no hi pot fer front sola, i això és així per dues raons principals: perquè educació no equival a escolarització i perquè els reptes educatius són complexos i no hi pot respondre cap actor en solitari. Breument: educació és valors, és ciutadania, és convivència, és autoestima, és aprenentatge, és desenvolupament, és gestió emocional... i això no depèn només de l’escola. Però fins i tot allò que pugui semblar que sí que és només escola, tampoc no ho és: llegir i escriure, adquirir coneixements, l’alfabetització funcional o l’èxit acadèmic.
No obstant, fins ara, essencialment hem anat subsistint amb un treball fragmentat i compartimentat: donant resposta des del món escolar, de l’educació en el lleure, de la sanitat, dels serveis socials, de l’esport, de la família… amb accions educatives que no dialoguen entre elles, que intenten ser coherents però no sempre se’n surten. És cert que d’un temps ençà es parla d’interprofessionalitat, interdepartamentalitat, xarxa de corresponsabilitats educatives, ecosistemes educatius... cada cop amb més suport de diversos agents i administracions. Però encara és insuficient.
Ara bé, arribats aquí, crec que la urgència del moment actual no permet anar avançant com fins ara. Els esdeveniments s’estan precipitant i ja són moltes les veus que diuen que com pot ser que no tinguem un pla de contingència per al sector educatiu amb unes fases de desescalada dibuixades amb claredat. Ho hem vist aquesta setmana arran de la presentació del pla de retorn a les aules del departament d'Educació.
En aquests moments hi ha una urgència de país respecte a l’escolarització dels nostres infants i joves. Les famílies estan desbordades i angoixades pel que ve al setembre. Al març la pandèmia ens va agafar amb el pas canviat però dos mesos més tard cal ser més proactius i avançar-nos al virus.
Només se m’acut una opció per fer un disseny plausible: crear una taula intersectorial on s’asseguin experts professionals de diferents sectors afins a l’educació i l’escola: mestres, pedagogs, psicòlegs, sanitaris, arquitectes, economistes, universitats, agents culturals... I que entre tots dibuixin l’escenari o escenaris per al curs vinent tenint en compte que ha de ser flexible, adaptable a confinaments puntuals, realista, respectuós amb els infants de totes les edats i conciliador per a les famílies. Només des d’una mirada holística podrem imaginar respostes que tinguin en compte les necessitats dels infants, com garantir l’equitat educativa, les modalitats didàctiques més encertades, el rol que poden jugar els estudiants en pràctiques, la versatilitat dels espais, les exigències sanitàries, la sostenibilitat econòmica, les oportunitats de col·laboració entre agents socioeducatius i socioculturals, etc.
Recuperant el que deia a l’inici, som molts els que defensem la importància del treball en xarxa en educació, però és que ara només el sé veure com l'única via per sortir-nos-en. Com s’ha dit aquests dies, la pandèmia no fa més que posar en evidència grans veritats: la inequitat, les desigualtats, les bretxes… i ara és l’hora que ens adonem que aquesta n’és una altra: l’educació és cosa de tots i el treball en xarxa com a exercici de corresponsabilitat en educació serà el que ens podrà treure de l’atzucac. Això requereix lideratge, cert, però estic segura que al país tenim persones perfectament capaces de liderar una iniciativa així, que ajudi a dissenyar aquest escenari tenint en compte les diverses mirades de manera interprofessional i que alhora pugui esdevenir plataforma per a una acció posterior. Una acció que segurament des de la governança impulsi una intervenció socioeducativa en xarxa i ens faci millors com a país.