El miratge de l’emergència lingüística
La primavera passada una part del moviment estudiantil universitari va llançar la campanya Compromís contra la crisi educativa. La campanya obviava els problemes més greus del sistema universitari (l’envelliment de la plantilla estable, la multiplicació del professorat temporal i l’infrafinançament) i exigia el compromís dels rectors i rectora de les universitats públiques catalanes per assolir cinc reivindicacions: l’equiparació dels preus de graus i màsters, la remuneració obligatòria de les pràctiques, el suport als encausats per defensar la universitat, el desplegament de protocols feministes efectius i un pla de xoc pel català “contra l’emergència lingüística”.
Els rectors i rectora interpel·lats van negociar amb el moviment estudiantil i fruit d’aquesta negociació va sorgir un document de compromisos que, en referència a la llengua, podem qualificar d’estrictament sorprenent.
Una de les prioritats que estableix aquest document és “aturar la regressió que pateix la llengua catalana en la docència i la recerca universitàries”. El primer que sorprèn és que els rectors i rectora, en un possible exercici d’irresponsabilitat institucional, diguessin públicament que la llengua catalana està en regressió en la docència. Només cal acudir al darrer Informe de Política Lingüística publicat (2019) per adonar-se que la tesi de la regressió no té suport empíric. Segons l’Informe, “les assignatures que les universitats imparteixen en llengua catalana s’han incrementat un 18,6 % des del curs 2014-2015 (de 17.237 el curs 2014-2015 a 20.451 el curs 2018-2019)”. I l’Informe encara assenyala que “l’augment d’oferta d’assignatures en castellà i en altres llengües no ha provocat la reducció del nombre d’assignatures que s’imparteixen en català”.
Sembla, doncs, que, com en altres àmbits, la sensació de regressió té més a veure amb la distància que ens separa d’un horitzó ideal que no pas amb l’evolució de les dades empíriques. A la campanya Compromís contra la crisi educativa els estudiants van assenyalar el seu ideal: volien que els rectors i rectora garantissin la “totalitat” de la docència en català. La resposta dels rectors i rectora a aquest ideal també va ser sorprenent. Com a fita a assolir, van fixar públicament la xifra d’un mínim del 80% en català de la docència de cada grau, postgrau i màster, i en un epígraf posterior van aixecar l’aposta per als graus, tot prometent que “tots els estudis de grau es puguin cursar íntegrament en català”.
En aquest cas, la sorpresa ve per dues bandes. En primer lloc, hi ha un obstacle normatiu: les universitats no poden prometre percentatges de docència que depenen, finalment, de les tries lingüístiques dels docents, protegides per l’Estatut, segons el qual el professorat dels centres universitaris té dret a expressar-se, oralment i per escrit, en la llengua oficial que prefereixi. En segon lloc, hi ha un problema estructural: esperar un 80% de la docència en català “de cada màster” no és realista, aquesta vegada no tant per les tries lingüístiques del professorat local com per la posició dels màsters en el sistema universitari mundial.
En el cas específic de la recerca universitària, parlar de regressió té una mica més de sentit. La distribució lingüística de les tesis doctorals és indicativa: a la UB, la universitat més gran del país, les tesis llegides en català van passar del 20% el curs 2008-2009 al 10% el curs 2019-2020. Les tesis en anglès van fer al revés: del 14% van passar al 48%. En aquest capítol, curiosament, els rectors i rectora van ser molt més prudents. En comptes de prometre percentatges (inassolibles) de tesis doctorals en català, es van limitar a prometre un “equilibri raonable” entre el català i les altres llengües en l’àmbit dels estudis de doctorat. Amb aquesta prudència, els rectors i rectora van admetre implícitament que en el món de la recerca l’anglicització és un fait accompli. En aquesta qüestió, sempre tenim el consol de constatar que el que li passa al català els passa a la majoria de llengües del planeta. Ara seria bo revisar l’abundosa recerca que s’ha fet sobre la penetració de l’anglès en la recerca universitària arreu. Per posar un sol exemple (d’una llengua que té un estat al darrere), en un vell estudi sobre les universitats noruegues la sociolingüista noruega Ragnhild Ljosland va escriure això (en anglès): “Choosing Norwegian for a PhD thesis seemed unthinkable to many of the participants in my study, and they had therefore not even considered it ”.
