Mirar pel retrovisor
Deia el filòsof Xavier Rubert de Ventós que igual com per conduir cal anar mirant pel retrovisor, que ens proporciona una informació valuosa, per anar endavant a la vida és convenient de tant en tant fer una ullada enrere. Per imaginar el futur és bo no oblidar les lliçons del passat. La història és una eina de supervivència, tant en termes personals com col·lectius. Goethe ho veia així: “Cap nació no pot guanyar-se un bon judici en el món fins que no sap judicar-se a ella mateixa”.
El presentisme cap al qual hem derivat té una força aclaparadora. El passat fa nosa. Tot és immediat, tot caduca. Estem immersos en una permanent fugida endavant. La velocitat ens sedueix, ens engoleix, i fa difícil aturar-se per veure d’on venim, per treure partit del retrovisor de l’experiència, una antigalla que molesta. Conduïm a cegues. Formalment ningú renuncia al passat: la memòria sentimental està ben vista, sí; però la història coral i complexa és olímpicament ignorada. Com pot ser, si no, que torni la ultradreta? ¿Ja no recordem Franco, Hitler i Mussolini? ¿No ens adonem que Putin cada cop s’assembla més a un Stalin totpoderós i embogit? En el nostre àmbit domèstic, les baralles intestines dins l’independentisme són clavades als odis viscerals que ja existien en el naixent catalanisme fa gairebé un segle i mig: també aleshores hi havia puristes que acusaven els pragmàtics de traïdors.
El que compta no és la saviesa adquirida a força de pòsit, paciència i reconeixement als qui ens han precedit, sinó la novetat genial, el miratge futurista, la innovació permanent, disruptiva, trencadora. Té més anomenada un influencer estrambòtic que un savi humanista que s’hagi cremat les celles durant anys. Tots volem ser joves eterns i genials. No es tracta de reivindicar les velles elits ni de renegar de la joventut, es tracta d’agafar consciència que no venim del no-res, que no comencem de zero. El saber compta.
Què se n’ha fet de la figura de l’intel·lectual compromès? Va clarament de baixa. Sap massa coses. No quadra amb l’audàcia màgica dels populismes que ens governen, capaços fins i tot de negar el canvi climàtic: es menysprea tota la saviesa adquirida de la humanitat, inclosa la científica. Hem arribat al punt que demostrar coneixement pot arribar a ser un problema. L’expertesa crea suspicàcies. La saviesa, ja no diguem! Més enllà de la ideologia (i de l’edat), un polític preparat i moderat genera malfiança. Per això triomfen els Trump (etern adolescent mentider i maleducat), Bolosnaro, Meloni i companyia. En política, i en l’escena pública en general, la ignorància atrevida té premi. El que és valora és la connexió intuïtiva amb el sentir popular, que ens diguin el que volem sentir, que ens confirmin els nostres prejudicis i afalaguin el nostre malestar, la nostra indignació. Que en cap cas ens facin partícips de problemes i solucions complicades. Res de raons i d’històries, res de causes que venen de lluny i de projectes a llarg termini que demanen esforç i paciència.
La majoria no vol estar informada de debò. No vol saber una veritat fluctuant i incerta que clavi les arrels en el passat, en el fil de la història, en l’acumulació de capes de coneixement. D’aquí el problema, també, dels mitjans de comunicació que aspiren (aspirem) a la complexitat i el matís. El mateix contrast que hi ha entre una immediatesa presentista i plana respecte al coneixement amb mirada al passat és el que separa els missatges i imatges de les xarxes socials, que per definició tendeixen a l’efímer i a la simplicitat, de la informació contrastada, pouada. És més senzill pensar que ja estàs al dia a través de WhatsApp, Facebook i Twitter que haver de dedicar temps a una lectura reposada que t’incomodi i t’obligui a pensar i repensar-te. Però mirar pel retrovisor val la pena. Salva vides. Pot salvar la humanitat.