Mirar, llegir, entendre, votar

Avui és Sant Jordi i el 12 de maig hi ha eleccions al Parlament de Catalunya. Llegir, votar... Hi ha algun vincle substantiu entre aquests dos actes? La democràcia pot prescindir dels llibres? I si fos així, cap on anem? (si és que això implica algun canvi de direcció). El 1994, Alain Touraine va publicar a l'editorial Fayard un assaig de títol enganyosament divulgatiu: Qu'est-ce que la démocratie? (Què és la democràcia?). En realitat, era una empresa d'alta volada, més propera a la filosofia política clàssica que a la sociologia. Aquí, l'existència d'una societat formada i informada resultava indestriable del projecte democràtic. Touraine es declarava deutor del plantejament que havia guiat una obra gairebé homònima del 1987 de Giovanni Sartori, Democrazia: cosa è (La democràcia: què és). El 1984 Norberto Bobbio ens havia regalat Il futuro della democrazia (El futur de la democràcia), una obra molt important que avui se cita poc; el papanatisme amb la cultura anglosaxona fa inevitable aquests oblits. Tots tres dibuixaven una línia contínua en la recuperació –crítica– de la idea de democràcia liberal per part de l'esquerra europea. Però aquí ens interessa una cosa més concreta que té a veure amb els llibres.

Per a Sartori, algunes disfuncions de la democràcia podrien ser corregides a través del paper actiu de l'opinió pública veritablement informada, cosa que situava els mitjans de comunicació al mateix centre del debat polític: la ciutadania opina i pren decisions –entre d'altres, votar– en interacció amb els fluxos informatius de què disposa. El 1987 Sartori avaluava aquests fluxos com a excessius i insuficients alhora. Una dècada després, en el polèmic assaig Homo Videns, el filòsof italià anava molt més enllà d'aquesta primera crítica i es referia, ni més ni menys, que a un suposat “postpensament” que guiava –i alhora era guiat– per la “videopolítica”. Es tracta d'una afirmació que, al marge de l'evident vehemència conceptual, convé situar en el seu context. A finals dels 90 s'havien consumat dos fets històricament inèdits: la primera suposada "guerra en directe" (Kuwait) i les primeres formulacions maximalistes de la societat de la informació (Nicholas Negroponte). Tots dos aspectes podien tenir traduccions polítiques contradictòries: no estava clar si ens endinsàvem en l'era de la visibilitat tutelada (les càmeres de la CNN) o de la visibilitat enganyosament libèrrima (el flux caòtic emanat d'internet). El postpensament es mou de manera erràtica entre tots dos extrems. Des de la perspectiva del racionalisme il·lustrat, que era la de Sartori, els mitjans eren el principal aliat de la democràcia: permetien entendre què es vota i a qui es vota. En l'actual paradigma de la visibilitat aquest principi s'inverteix: votem el que pensem que veiem. La resta, d'alguna manera, no existeix, i per tant no mereix ni tan sols ser pensat. Es tracta d'una falsa il·lusió de llibertat, inoculada fa trenta anys pel zàping (que segons Sartori ja no era un fenomen purament televisiu sinó mental) i avui per les xarxes socials. Entre veure-què-es-vota o bé votar-allò-que-es-veu hi ha una distància sideral que no ens fa ni més lliures ni més moderns ni més res.

Hem passat de la polis a la telèpolis; negar-ho resultaria ridícul. Però, aparentment, no hem renunciat a la nostra condició històrica de ciutadans lliures, no teledirigits. El futur de la democràcia passa per una presa de consciència sobre el caràcter contingent del futur: no hi ha cap màquina hostil que l'amenaci ni cap tecnologia providencial que la salvaguardi. I els llibres quin paper hi tenen, en tot això? Diu Sartori: "A la cultura del llibre el desenvolupament del discurs és lineal, la qual cosa significa que el llibre es basa en la coherència de l'argumentació, o almenys en la construcció consecutiva dels arguments. L'hipertext, en canvi, és interactiu i acompanya el text escrit amb sons, colors, figures, gràfics, animacions, etc. La seva característica central és que ja no és consecutiu: l'usuari el pot recórrer en l'ordre que prefereixi". O fins i tot en cap ordre: si espigolem bé per les xarxes, sempre tindrem raó. Els llibres són diferents. Una democràcia de persones incultes i desinformades és possible? Naturalment!: d'on es pensen que ha sorgit l'èxit de Donald Trump? Aquesta modalitat de democràcia basada en la brutalitat dialèctica de les xarxes socials i aliena als llibres, però, és viable a llarg termini? Potser sí, però preferiria no viure-la.

Aquest article està dedicat a la memòria del meu bon amic Josep Maria Terricabras (1946-2024)